SÍSIF I L’ABSURDITAT DELS SOCIALISTES

 La mitologia grega ens presenta a Sísif com a fundador de la ciutat de Corint, i que en retornar als inferns per haver enganyat Zeus aquest el condemna a complir un càstig: haurà de carregar una gran pedra fins al cim d'una muntanya, però quan arriba a dalt la pedra rodola cap avall i ha de tornar a carregar-la; i així, eternament. Albert Camús, el 1942, publicà un assaig que titulà “El mite de Sísif”, on parlava de la filosofia de l'absurd.
L'absurditat del PSOE demostra que no han entès res. Volen carregar la pedra immensa (federalisme) que sempre arrosseguen una vegada i una altra fins que cau rodolant i resta quieta un temps, però quan han de parlar en el Parlament, als mitjans o s'acosten noves eleccions tornen a carregar-la, amenaçant amb el federalisme; i així eternament. Tant se val si parla el partit socialista català, com el basc, valencià, andalús o extremeny; tenen ficada aquesta pedra als seus gens i tossuts sempre surten amb la mateixa cantarella. És l'absurditat d'un federalisme que mai ha funcionat a Espanya i, com Sísif, no els deixa ser realistes i són uns visionaris que s'il·lusionen amb coses impossibles.
 
La paraula garbuix vol dir embolic i, això és el que tenen al PSOE. Els federalistes catalans amb Iceta al davant i els federalistes de tot l'estat, sempre parlen de canviar la Constitució i fer d'Espanya un estat federal, ja que el principal benefici, en aconseguir-ho, seria resoldre el problema català.
Quan Pere Navarro -d'ingrat record- era el secretari general del PSC, va predir que Catalunya mai podria aconseguir la independència, però Espanya sí que arribaria a ser un estat federal. El temps va passant i ni una cosa ni l'altra, encara que veig més possible una Catalunya independent que no pas una federació entre els pobles d'Espanya.
Garbuix que el PSC i de retruc el PSOE, seguiran tenint mentre no mani al PSC un secretari general com cal i hi hagi un canvi radical dins del PSOE. I aquest canvi radical no existirà mentre acabant el 2016 i, després de les grans manifestacions dutes a terme durant aquests últims anys, després de les declaracions del nostre President i altres polítics del Parlament que estan treballant per la independència, després de les primeres espurnes de desobediència sense fer cas de què mana el govern central -amb l'aquiescència del TC-, surti el portaveu del PSOE al Parlament Europeu, Ramon Jauregui, demanant al seu partit que forci al PP proposar una alternativa territorial per a Catalunya. Aquest nou encaix de Catalunya amb Espanya, segons Jauregui, hauria de començar per la reforma de la Constitució i a continuació redactar un nou Estatut. Un altre que no vol veure la realitat de Catalunya o és un sòmines i un somiatruites.
 
Els estats federals es regeixen per una descentralització dels diferents estats federats envers el govern central i, que es relacionen entre ells havent acceptat una constitució federal comuna en algunes matèries i per les constitucions particulars de cada estat federat, buscant pactes per a distribuir les competències entre el govern central federal i els diferents estats federats.
La paraula federal ve del llatí “federare” que vol dir: “unir”. Com volen els socialistes que disset autonomies es federin entre elles, si vàries d'aquestes autonomies no es poden veure ni en pintura? Recordem la frase de l'entabanadora Susana abans de ser presidenta d'Andalusia: “a los catalanes ni agua”. On veu el senyor Jauregui i els seus companys socialistes l'entesa per a poder-nos federar? No la veig per enlloc. En un país on el veí del tercer pis no pot veure al veí del cinquè, un país on per sistema un partit fa la punyeta a un altre de doctrina i pensament diferent i un país on primer és el benefici propi i als altres que els donin pel sac, és impossible poder imaginar una Espanya federal, tal com volen els socialistes.
 
Suposant que aquest mite de Sísif -la pedra que puja fins a dalt però després sempre cau avall- i tornem a començar, s'apliqués a la pedra (federalisme) dels socialistes, en què un dia ja no rodolés muntanya avall i acabés essent realitat aquest federalisme que prediquen, potser seria pitjor el remei que la malaltia, ja que l'estat federal central constituït, hauria de respectar les constitucions dels diferents estats federats sense interferir ni retallar les competències traspassades. No tinc coneixement del funcionament a Alemanya, Suïssa i altres estats federals, sobre les interferències que pugui haver amb les competències pactades, però a Espanya amb l'experiència viscuda amb diferents estatuts catalans (sobretot en l'últim de Miravet del 2006) i coneixent el personal del govern central (tant se val del PP com del PSOE), veuríem altra vegada, com el partit del moment, portaria les votacions i decisions parlamentàries de l'Estat Federal Català, al Tribunal Constitucional Federal per a la seva suspensió, donant raó a la frase lapidària del príncep Lampedusa: “Que tot canviï perquè tot segueixi igual”
Així, per molt que digui Jauregui i els seus companys socialistes, la reforma de la Constitució i redactar un nou estatut per a Catalunya, els catalans no volem ni parlar-ne sabent que vol dir: paraules i més paraules, fer volar coloms, cants de sirena i tal dia farà un any.
 
Tanmateix, amb el seu insistentment del federalisme, els socialistes demostren no haver obert ni llegit massa llibres d'història, ja que si ho haguessin fet, llegirien que el federalisme mai ha reeixit. Fa 143 anys (1873) les Corts Constituents van proclamar la República Federal, que no s'aprovà. El 1901 hi hagué divergències entre els federalistes de Madrid i els catalans (cap novetat, com sempre). El 1917 en voler refer el partit federal resultà un altre fracàs. El 1931, sorgí Extrema Esquerra Federal i només va servir per a dividir més el federalisme. Aquesta última força federalista fou absorbida per Esquerra Republicana de Catalunya, que junt amb el Partit Radical es presentaren a les eleccions del Parlament Català, però l'aliança tampoc reeixí i es tornaren a separar.
Per acabar aquesta petita història de 143 anys, intentant formar un Estat Federal, el 1936, els federals no volgueren signar el pacte del Front d'Esquerres de Catalunya, i van separar-se definitivament.
 
Com tothom pot veure (menys els socialistes) rellegint la història fer d'aquest país un estat federal és una quimera, i el mite de Sísif no s'acabarà mai per a ells, ja que viuran en l'absurditat i la pedra sempre els hi caurà muntanya avall, eternament.
 
Jaume Meneses