Hi ha algun ram a Catalunya sense representació sindical? Fins ara crèiem que no, però l’actualitat dels últims dies ens ha demostrat com n’estàvem d’equivocats. Dos persones, dos homes que veuen com la precarietat laboral en la que viuen sotmesos els empeny cap a una espiral de silenci mediàtic d’on n’han de sortir, s’uneixen per fer força i reclamar els seus drets com a ex-presidents de la Generalitat. Jordi Pujol surt de l’ostracisme per parlar-nos del tancament de caixes. Poc després, Pasqual Maragall el recolza i diu que té tota la raó. Dos persones abans enfrontades, ara unides per la duresa d’una professió poc estesa a nivell català.
Fet i fet, ser ex-president no deu ser gens fàcil. L’atur polític ha de ser dur. Sinó, pregunteu-li a la Diana i la Marta (les respectives mullers) que han de tenir els collons pelats -amb perdó de l’expressió- d’escoltar els llargs discursos amb què els seus marits les obsequien abans de cada nit d’amor, de veure els mítings que els seus companys executen a peu d’escala per assolir la presidència de la ídem -aix, el mono de poder-, de parar-se cada 30 segons al supermercat quan ells volen besar un infant i demés activitats que han de suportar com a ex-primeres dames.
És ben clar, doncs, que aquest gremi s’ha d’unir. Reclamar els seus drets. El programa del sindicat d’ex-presidents exigeix passar de ser dos ciutadans il·lustres a ser un lobbie polític més, algú amb veu i vot dins la política catalana, algú a ser considerat de veritat. La situació actual, on són tractats més d’ancians contabatalletes que de veus respectables de la política catalana, és la gota que ha fet vessar el vas de la seva desesperació, i ara s’uneixen per fer força dins la política actual.
Serà maco veure els dos ex-presidents en la seva nova tasca de sindicalistes. Aniran a les manifestacions de l’1 de maig, amb les seves pancartes ("El petó polític no és abús sexual", o "Volem un programa a TV3", per exemple;) Faran vaga, on Maragall serà el piquet -ell sempre ha sigut més roig- i Pujol serà l’esquirol; faran una botifarrada anual; discutiran el conveni col·lectiu amb el president de torn; repartiran conferències al palau de la generalitat per tal d’alliçonar als futurs ex-presidents, i tantes i tantes coses que sense la seva unió no haurien estat possibles.
Fet i fet, veurem si aquesta unió és fruit d’una anomalia actual o coincidència momentània o realment Pasqual Maragall i Jordi Pujol volen tornar a la primera fila mediàtica. Si així ho decideixen, Catalunya ho haurà d’aguantar. No haver-los votat.
