“Al final no recordarem els insults dels enemics sinó els silencis dels amics.”
Martin Luther King
Ja són molts els jorns que porta invertits l’Estat i tota la seva maquinària mediàtica per reproduir el relat que ens parla de com el poble català és captiu d’un petit grupuscle, amant de la marginalitat, contrari al decorum i la normalitat que ens imposa l’estat natural de les coses. Sí, estem parlant de la gent de la CUP i els seus adlàters d’Arran-Endavant.
Tota aquesta gent, que defensa la criança compartida de les criatures (posant en entredit les formes clàssiques de família), que vol que les dones emprin la copa menstrual quan tenen la regla (per ser més respectuoses amb el seu cos i amb el medi ambient), que posa enganxines a la porta de la seu del PP (una de les majors organitzacions mafioses de l’Estat), que dues de les seves militants es petonegen amb passió davant de la Moreneta el dia de la visibilitat lèsbica (per denunciar la lesbofòbia de l’Església), i que darrerament s’han dedicat a punxar rodes de bicicletes destinades al seu lloguer per part de turistes (que ocupen la totalitat dels pàrquings de bicicletes), a pintar busos turístics, a llençar confetti al mig dels restaurants de les classes acomodades i a fer pintades i posar pancartes que denuncien les condicions de les persones que treballen al sector turístic. En definitiva, tota aquesta gent són una seria amenaça per la bona convivència i el manteniment de l’estat de les coses com han estat i han de continuar estant: que uns pocs es beneficien dels esforços de molts i que de la vida i de l’espai públic s’ha de poder continuar fent negoci.
Tant perillosos són aquesta gent, que fins i tot ferms defensors dels valors patris, com és el cas de l’ABC ha sortit a demanar la il·legalització de les organitzacions de l’Esquerra independentista, mentre que la qüestió (juntament amb Veneçuela) ha centrat la trobada entre el cap d’Estat del Regne d’Espanya i el seu president de govern. Es veu que el pobre Mariano Rajoy no pot dormir a les feixugues nits d’estiu pensant en els bolivarians d’allà i els d’aquí.
El gran estadista compostel·là ha mostrat una gran preocupació per acabar amb la incidència que tenen els radicals de la CUP dins del panorama polític català ja que aquests han alterat el seny i l’esperit pactista de la classe política catalana, convertint als convergents més peixcovistes en éssers arrauxats sense cap senderi més que les pulsions independentistes. Per fer-ho compta amb algunes eines que l’Estat posa al seu abast, com la llei de partits, i tota una maquinària mediàtica per inventar-se les noticies que facin falta per criminalitzar si cal a qualsevol coral, esplai o agrupament escolta, sempre i quan estigui integrada per radicals antisistemes.
Si no fos perquè ja sabem com se les gasta l’Estat, només cal recordar les detencions d’independentistes catalans en el marc de l’operació Garzon o el cas Egunkaria, per posar només uns exemples, ens prendríem totes aquestes afirmacions i noticies en broma, més pròpies de persones dements. Però no podem fer-ho, ja que més aviat són un símptoma preocupant del que pot acabar esdevenint a mesura que l’evidència del referèndum i la seva gestió política posterior sigui inevitable.
I és en aquest escenari, el que condueix al referèndum i el que obliga posteriorment a que les coses es moguin, on la CUP sembla ser el gran escull per generar una pista d’aterratge que permeti tornar les aigües al seu curs i eviti l’inevitable independència si continua la inèrcia del fer segons els compromisos i el que espera la gent vers el respondre segons l’ordenament jurídic vigent i no voler donar una resposta política a un problema polític.
En aquest context, veient la campanya de criminalització que està patint l’Esquerra independentista, i vistos els temptejos llençats des de Madrid per calcular els possibles efectes d’una il·legalització de la CUP, que alguns silencis estan resultant del tot escandalosament escandalosos.
Són els silencis d’aquells que pensen que l’amenaça no es real, que no anirà enlloc, motiu pel qual s’ha de callar. Son els mateixos que pensen que parlar és sinòmin de donar ales a la gent de l’Esquerra independentista, els quals els fan sentir incomodes pel seu qüestionament del model de família, de com viure la sexualitat, del model econòmic o de la seva negativa a que l’espai públic sigui conceptualitzat com un immens espai amb el que fer negoci. No els agrada que l’Esquerra independentista sigui una impugnació d’arrel de masses i masses coses, un element distorsionador en el procés de construcció d’un relat que normalitza tantes injustícies i relativitza d’altres.
En definitiva, alguns dels que callen, són els mateixos que pensen i diuen, en la intimitat això sí, que sense la CUP hauria estat més fàcil i que ara, si aquesta desapareix per art de màgia (o per efecte de la llei de partits), tot tornarà a ser més fàcil. Com quan a l’època de l’equidistància o dels de “esquerres i ecologistes de debò”. Com en els vells temps que no tornaran. Els temps que es detenia a independentistes i se’ls torturava en mig de silencis còmplices, de dubtosos silencis.
