El 12 de desembre del 627, les tropes bizantines derroten els perses sassànides a la batalla de Nínive. L’emperador Heracli avança sense oposició fins a la capital dels seus enemics (Ctesifont), on adopta el tradicional títol de “rei de reis”. Poc després, celebra el seu extraordinari triomf pels carrers de Constantinoble i retorna la relíquia de la Vera Creu a l’església del Sant Sepulcre de Jerusalem, d’on havia estat saquejada setze anys abans.
Sens dubte, aquest és el moment culminant de la vida d’Heracli. El camí, però, no havia estat pas fàcil. Dues dècades enrere havia hagut de conquerir el tron per la força i havia executat personalment algun dels seus rivals. Al cap de poc, va ser incapaç d’impedir que els perses ocupessin Síria i Palestina. Fins a l’extrem que, des de les finestres del seu palau, va veure les fogueres sassànides a l’altra costat del Bòsfor. I, quan finalment va encapçalar la gran campanya de revenja cap a l’est, la seva capital encara havia hagut de resistir un setge dels àvars.
Ara, en canvi, després de més de mil anys d’enfrontaments entre els mons persa i hel•lènic per l’hegemonia sobre el Pròxim Orient, Heracli sembla haver assolit una victòria decisiva. Gairebé com si es tractés d’un nou Alexandre.
Sigui com sigui, però, atès que als plecs del destí sovint s’hi amaguen giragonses inesperades, amb la batalla de Yarmuk (636), els àrabs aconsegueixen el domini de Palestina i Síria. L’alè del desert es disposa a construir un nou imperi sobre la pols dels vells. Tal com ens ensenya la història, els fruits de cap victòria no han estat mai eterns. Sovint, la constància en la tasca i en l’esperança –reclamada per Pompeu Fabra– han permès refer-nos després de cada derrota. Així transita –i es reconquereix– la glòria del món.
Publicat a l’Avui el divendres 12 de desembre de 2008
