Que el ministre espanyol d’Educació hagi ofert un pacte d’Estat al PP, d’entrada, amoïna sobretot si va acompanyat d’unes declaracions en què, els uns i els altres, coincideixen a considerar que cal modificar alguns articles de la LOE. En aquest sentit cal tenir present que la passada legislatura s’encetà amb algunes iniciatives prou importants com per poder considerar que l’esquerra espanyola pretenia superar els aspectes més retrògrades de l’azanarisme, d’entre els quals la Llei d’Educació que havia aprovat, text legislatiu que enterrava les bondats de la LOGSE, hi afegia un fort contingut classista quant a itineraris i titulacions i hi empeltava més discurs espayolista-castellanista encara en preveure una major presència de la llengua castellana.
Finalment, aprofitant les bones relacions entre Esquerra i el PSOE durant l’any 2004 i una part del 2005, fou derogada la LOCE i aprovada la LOE, tot i l’oposició frontal del PP i de les resistències de CiU. No obstant, aviat tot s’espatllà. Malgrat haver pactat que el desplegament de la llei es faria de manera lleial, és a dir amb la mateixa col.laboració recíproca amb que s’havia elabort, el govern espanyol aprofità que Esquerra havia estat expulsada del primer govern tripartit per aprovar el Reial Decret de la tercera hora de castellà, la qual cosa significava atemptar clarament contra la immersió lingüística. Dono fe que en una entrevista amb l’anterior ministra, Mercedes Cabrera, en què se li va retreure haver incomplert el pacte, em reconegué que la Generalitat n’estava al corrent (com recordareu expulsats del Govern, aleshores el Conseller ja no era en Josep Bargalló, sinó Joan Manuel del Del Pozo, membre del PSC.
La historia posterior és prou coneguda: el Reial Decret esmentat no s’aplicà perquè, retornada Esquerra al govern, el republicanisme havia posat com a condició al President Montilla deixar-lo al calaix. I, a partir d’aquí s’establí el compromí d’afanyar-nos a enllestir la llei d’educació catalana per tal d’encabir-hi el blindatge de la immersió. Durant anys, CiU havia dropejant tant que no havia sentit la necessitat de blindar la immersió, però Esquerra no podia estar-se’n, sobretot en un context d’ofensiva des del govern espanyol i de caducitat de la capacitat de la fràgil resistència del PSC davant del PSOE. CiU, altrament, coneixedora de les presses d’Esquerra, va saber jugar les cartes més adients per demanar durant la tramitació de la LEC contraprestacions en alguns àmbit. En benefici de l’escola concertada, per exemple.
I ara, tot i la voluntat del govern espanyol d’anar incrementant la despesa en educació, som lluny del 6% del PIB dels Estat europeus que obtenen millors resultats, el mateix percentatge que assenyala com a objectiu en el termini de vuit anys el Pacte Nacional català. D’aquí ve la importancia de qüestionar què ha de significar en aquesta qüestió el Pacte que proposen PSOE i PP, sobretot si tenim present el mal finançament històric que arrosseguem des de la década dels vuitanta quan el finaçament de l’educació catalana fou calculada pel govern espanyol atenent exclussivament l’educació pública. Quina despesa, doncs, d’una banda i d’altra exigir la resolució de greuges que són insuportables, com ara el de la negativa a traspassar les beques. Es indignant que el percentatges de beques rebudes per la ciutadania catalana estigui molt per sota que la mitjana espanyola. I finalment, el Pacte espanyol ha de significar el reconeixement categòric dels sistemes educatius que utilitzen com a llengua vehicular altres llengües distintes de l’espanyola, i com a exemple de bona voluntat se li ha d’exigir al ministre Gabilondo (ja se li ha reclamat en seu parlamentària i hi tornarem aquesta setmana en la trobada prevista de caràcter bilateral) la derogació del Reial Decret de la tercera hora de castellà.
Si no és així, allò que és una sospita esdevindrà realitat: el pacte d’Educació de matriu PSOE-PP tan sols és la posta en escena de la decisió de fer un pas enrere, és a dir menys inversió, menys escola pública, retorn als discursos estèrils sobre l’autoritat i, sens dubte, més espanyolisme.
