Pedro Sánchez ha incorporat al discurs del PSOE la defensa que Espanya és una nació de nacions, amb la intenció, se suposa, de canviar la Carta Magna, perquè aquesta incorpori la composició real dels pobles que formen l'Estat espanyol i anul·li la poquedat amb què varen actuar franquistes i descendents de franquistes a l'hora de diluir-los dins el “cafè per a tots” o Espanya de les autonomies, sense sobirania. Aquest fet ha comportat que els capitostos del PP, entre ells, qui té el comandament, Rajoy; i qui té al seu càrrec la fàbrica d'idees del PP, Aznar, hagin intentat desqualificar el pensament del secretari general del partit socialista. Troben que l'actual estat autonòmic és un dels més descentralitzats d'Europa, i ni tan sols la fallida de moltes de les seves obres al servei del centralisme radial, els farà canviar d'opinió. Els AVE sense usuaris, i els aeroports sense passatgers no els fan caure la cara de vergonya, encara que ens continuïn costant un ull de la cara.
Dediquen tota la seva energia a inventar una Espanya que ja existia a l'època pretalaiòtica, i que Catalunya sempre ha format part d'aquest país, d'aquesta nació, i que al màxim que pot arribar a esser és una nacionalitat, perquè ho diu la Constitució, i que això és una cosa semblant a una petita regió o una provincieta. Amaguen la vertadera història que parla d'una Catalunya, federada dins la Corona d'Aragó, que va tenir drets constitucionals 600 anys abans que els tengués un territori al qual es va anomenar oficialment Espanya. Espanya va aconseguir la primera Constitució com a Estat a les Corts de Cadis de 1812, quan Catalunya ja n'havia tengut unes quantes, la primera de les quals, el 1283. Aquest any, Pere el Gran, a més de comprometre's a reunir les corts catalanes, una vegada a l'any, va reunir els components d'aquelles corts i varen confirmar els privilegis, llibertats, usos i costums dels catalans, mentre es limitava la capacitat del rei d'imposar tributs. Va ser quan es va reorganitzar l'administració de la Justícia, es varen fer concessions al clergat i a l'aristocràcia, varen negociar privilegis per a la ciutat de Barcelona, i també es varen aconseguir altres drets i privilegis.
També existien en aquell temps les corts castellanes, que no es reunien amb periodicitat, i quan ho feien era per ratificar els desitjos dels monarques corresponents, del clero i de la noblesa. Si hi assistien representants del poble, ho feien sense tenir dret a vot. Fins al 1700, els reis de la casa d'Habsburg varen governar els pobles de la Corona de Castella i de la Corona d'Aragó, altres territoris continentals i les possessions d'ultramar. Des de Carles V, governaren moltes vegades absents del territori, d'una manera absolutista i autoritària, però respectaren molts dels drets dels diferents pobles que la conformaven, és a dir, respectaven les nacions que admetien aquella monarquia. Tant el regne de Mallorca (Illes Balears) com el regne de València formaven part de la Corona d'Aragó. Una bona prova la trobam al resum de les constitucions catalanes, publicada el 1878 al llibre Los fueros de Catalunya, de Josep Coroleu i Josep Pella, on trobam escrit el següent: “EN NOM DEL NOSTRE SENYOR DÉU JESUCRIST COMENÇA LA CONSTITUCIÓ POLÍTICA
DE CATALUNYA. Formada d’acord amb els Usatges, Constitucions, Capítols, i altres Lleis antigues de la Terra que van sancionar les Corts Catalanes reunides a la ciutat de Barcelona l'any de 1702. TÍTOL I. DE LA TERRA CATALANA I ELS CATALANS. Capítol I. Article 1. La nació catalana és la reunió dels pobles que parlen l'idioma català; el seu territori comprèn: Catalunya, amb els comtats de Rosselló i Cerdanya; el Regne de València i el regne de Mallorca. Article 2. Els tres pobles que formen la nació catalana tenen la seva constitució política i estan confederats entre si i amb el regne d’Aragó, mitjançant certes condicions que són objecte d'una llei especial. Catalunya és l'estat polític format dins de la confederació pels catalans del principat i els comtats de Rosselló i Cerdanya. Article 3. El principat de Catalunya és lliure e independent i per cap concepte pot trencar-se la seva unitat ni alienar-se. Article 4. El dret d'establir les lleis fonamentals de l'estat competeix al príncep, juntament amb les corts generals, en les quals resideix la representació de tots els estaments de Catalunya.”
Com a exemple sobre els drets polítics hi trobam l'article 27 que diu: “Per a l'exercici dels drets polítics amb referència a la ciutadania, a més de la qualitat de ciutadà català, es requereix la de ser major d'edat o cap de família i tenir el seu domicili a Catalunya o Mallorca d'una manera constant i certa; a falta del citat bastarà la possessió al territori de dominis o baronies.” Si els mandataris espanyols coneguessin o volguessin conèixer la història, estarien ben orgullosos de formar part d'un Estat que inclou unes quantes nacions i considerarien un honor formar part d'una “nació de nacions”, però no compten amb els pobles diferents als castellans, només els volen sotmesos i submisos, i els volen esborrar tots els trets identitaris i lingüístics que caracteritzen la seva identitat. És per aquest motiu, de la seva falta de seny, que quan el poble català se n'ha adonat de tota l'enganyifa castellanista, ha volgut i vol exercir el dret a decidir i marxar d'un estat que et tracta com una colònia, a la qual s'ha d'exprimir i espoliar, com es va fer antany amb els territoris llatinoamericans.
