La reforma laboral impulsada pel govern espanyol ja ha cobert el tràmit del Senat. Esquerra s’hi ha posicionat també en contra en la part discursiva, tot i que en haver estat aprovada en comissió i no pas en el plenari no hem pogut visualitzar-ho ja que l’únic vot de l’Entesa no li pertocava ni a Esquerra ni a Iniciativa, sinó al PSC (en funció de la Comissió, el vot el té una de les tres forces i pel que fa a aquesta Comissió pertany al socialistes). Tant se val, el fet és que el govern espanyol compta amb els suficients suports d’abstenció (CiU i PNB) per tirar endavant la reforma. I el mateix tornarà a passar, d’aquí a uns dies, quan el text legislatiu arribi al darrer tràmit en el Congrés. Aleshores, Esquerra denunciarà una altra vegada el gran pas enrere que significa aquesta reforma laboral per als interessos dels treballadors.
Ens hi hem posicionat en contra és cert, però no n’hi ha prou. Davant nostre s’aixeca un mur, cada vegada més alt de voluntats interessades a fer quallar una equació molt perversa (que ja ens temíem i que havíem anunciat ja fa molts mesos) que, sense embuts, condiciona sortir de la crisi a pagar penyora, la penyora dels drets socials conquerits. El poder ha sabut dosificar i administrar els tempos de l’administració de la crisi i ha sabut condicionar bona part de l’opinió pública. Des de fer creure com a necessària la injecció de diner públic als bancs, sense garanties que havia de servir per al crèdit als autònoms i a la petita empresa, fins a la jugada d’escac a l’estat social.
La reforma laboral, que trenca l’espinada de la negociació col•lectiva, forma part d’aquest mateix guió. I se n’estan sortint amb èxit perquè prèviament ja hi havia condicions favorables creades ad hoc, com ara haver desprestigiat demagògicament el rol dels sindicats en la nostra societat. El fet és que una reforma que universalitza la precarietat, que consagra l’acomiadament lliure i l’abarateix, que estigmatitza el treballador com a potencial fraudulent, que avança en la privatització dels serveis de col•locació, etc, difícilment l’hagués endegat el PP. Però la vella i caduca socialdemocràcia espanyola representada pel PSOE sí; com hi foren en la dècada dels vuitanta de segle passat quan els socialistes van assumir fer la feina bruta de la reconversió industrial sense miraments.
Ens queda el que sempre ens ha quedat, la mobilització. Per això, és del tot urgent i imprescindible que Esquerra, com a partit defensor dels interessos dels treballadors, participi i s’impliqui activament en l’èxit de la convocatòria. Perquè la reforma laboral forma part del guió del desballestament de l‘estat social. En definitiva, el terrible escenari postcrisi que contemplarem d’aquí a poc quant a l’afebliment de la retallada de tot el sistema de prestacions socials (des de les pensions a la sanitat) si no som capaços d’abandonar el regat curt, tot fent compatibles els legítims interessos més immediats de cadascú amb el projecte col•lectiu de redistribució de la riquesa.
No serà fàcil. Els contextos de crisi són terreny abonat per al campi-qui-pugui, és a dir per a l’avantsala de la descohesió social. I com que cada pas enrere des de l’àmbit social es converteix en un escull més per a la llibertat nacional, que ningú no s’enganyi i aventuri grans avenços nacionals si se’ns dualitza la societat.
La veu republicana i independentista s’ha de sentir en la mobilització del dia 29 de setembre. Ens hi juguem els quartos i el projecte de l’esquerra nacional.
