El dilema de diumenge per molts catalans és decidir si votar sense o amb accent. Sembla fàcil, sembla una decisió sense importància, sense cap mena de transcendència. Alguns es pregunten: “tan important és votar amb accent?”. Doncs, ja us ho dic ara, transcendental. Un accent per l'eternitat.
Des de fa poc de dos mesos, els partits ens intenten convèncer que hi ha set candidatures i d'aquestes només dues estan clarament a favor del “Sí” i la resta a favor del “No”, “del potser sí”, “del sí però no” o “del potser no”. No obstant això, ens han estat enganyat tant unes com les altres. Només, hi ha dos blocs: el de la contundència del SÍ i el del SI agafat en pinces.
Aquest segon bloc, no són contundents, no són visionaris, són el típic amic que condiciona qualsevol de les seves accions allò que pugui passar. El típic amic que diu: “i si plou?”, “i si arribem tard?” o “i si perdem?”.
Malgrat que aquest amic sempre ve amb nosaltres, al principi, sempre es mostra pessimista però, al final, s'ho acaba passant bé. I les preguntes que es feia en un principi sap que tenen solució: “si plou, obrirem un paraigua”, “si arribem tard, tornarem demà” i “si perdem, ens aixecarem per tornar a vèncer”.
Així que d'aquí a diumenge hem d'agafar el nostre amic del “si” i explicar-li perquè ha de votar amb accent. Explicar-li que malgrat tot s'ho acabarà passant bé perquè, al final, serà lliure i convertirà les seves pors en un SÍ com una catedral. Jo votaré amb accent perquè tinc ganes de passar-m'ho bé.
Arnau Perendreu
