L’Estat espanyol continua, a hores d’ara, essent un dels pocs estats europeus i del món que encara no ha reconegut el genocidi armeni (ho han fet França, Canadà, Itàlia, Grècia, Xipre, Eslovàquia, Polònia, Líban, Rússia, Lituània, Bèlgica, Suïssa, Holanda, Suècia, Argentina, Uruguai, Estats Units, el mateix Vaticà, etc.).
De fet, després de tants anys de democràcia, en el parlament espanyol encara mai no s’ha debatut una iniciativa parlamentària amb la voluntat de comprometre-hi la solidaritat i condemna per part la cambra i l’aprovació d’un mandat polític perquè el govern espanyol actuï en conseqüència també davant de des institucions europees. Sovint, hem hagut de denunciar les frivolitats i contradiccions, enormes i escandaloses, de l’esquerra espanyola, i en particular de Rodríguez Zapatero, capaç de teoritzar sobre l’Aliança de les Civilitzacions sense tenir present que el fonaments de totes les enteses entre els pobles rau en la metabolització del passat a partir de la reconciliació que neix del reconeixement de la Veritat del fets històrics esdevinguts.
No és casual, tanmateix, que siguem els catalans, i en aquest cas els republicans, els qui hàgim portat, finalment, el tema a debat en el Congrés dels Diputats. Per al poble armeni i per als milions de persones que conformen la seva diàspora, després de decennis de denúncia de les enormes atrocitats sofertes, s’acosta el gran dia. Efectivament, la voluntat del Estat turc d’assolir la integració a la Unió Europea ha de comportar que, finalment, la Unió Europea col•loquin com a condicio sine qua non la rectificació de la posició oficial de no reconeixement de la deportació massiva i la mort planificades de més d’un milió de persones durant els anys previs i posteriors a la primera guerra mundial.
Crims contra la Humanitat advertits en els inicis de les matances pel Regne Unit, França i per algun tribunal turc en acabar la guerra, però que després continuren i es van intensificar de la mà del pare de l’Estat turc modern Mustafa Kemal “Atatürk”.
Coneixem com pressiona l’administració turca i, sobretot, ho saben els armenis d’arreu. Per això, l’ambaixador armeni a Espanya ens agraïa, amb emoció, la iniciativa i ens preguntava què passaria. La resposta, més o menys textuals: “Miri de fer el mateix que, ben segur, faran aquells que volen mantenir el negacionisme i faci arribar la seva demanda de solidaritat a la resta de Grups parlamentaris, bo i començant pels catalans, que per raons històriques, som propers a les causes dels pobles”.
Per part d’Esquerra, n’hem parlat amb el president de la Comissió i portaveu del Grup parlamentari de CiU Duran i Lleida, i amb el Grup Socialista. Tanmateix, avui, diumenge, a tres dies del debat, no sabem encara res sobre el seu posicionament.
Milers d’armenis d’arreu del món n’estan pendents.
