Que la consellera Rigau anunciï que, malgrat l’increment de població escolar, el Govern no té previst augmentar les plantilles d’ensenyants i que modifiqui els criteris de desempat en el procés de preinscripció forma part de l’univers d’amenaces que planen sobre el sistema educatiu. I coincideix amb actuacions del govern espanyol quant al descens de recursos destinats a l’educació reflectit en els pressupostos generals de l’Estat per enguany.
I, mentrestant, el PP empeny, bo i anunciant les línies d’actuació a tirar endavant una vegada hagi assolit la governació de l’Estat, i tal com ja patim al País Valencià. Rajoy no se n’amaga i en puc donar fer, setmana rere setmana, en els debats en el Congrés dels Diputats en què sortim a denunciar les seves propostes. Malauradament, es tracta d’un guió reaccionari que, poc a poc, es va obrint pas. Tot plegat, en nom d’una suposada reclamació en favor de la llibertat d’educació dels pares i mares, patrimonialitzant els conceptes d’esforç i exigència, sabotejant la immersió lingüística, predicant la necessitat d’ensenyaments comuns (bens espanyolitzats) i d’harmonització de la mobilitat del professorat a nivell estatal, denunciant una suposada manca d’autoritat del professorat i un llarg escandall de mesures esbiaixades que, desgraciadament, fan forat en un medi social cada vegada més deteriorat i damnificat per la crisi social que vivim com a conseqüència de la conjuntura econòmica.
Certament, vivim temps difícils. Tan difícils com complexos, raó per la qual convé combatre les consignes fàcils i demagògiques.
En primer lloc, cal tenir en compte l’abast (s’ha incrementat un 7,2% entre els anys 2000-2009) de l’abandonament escolar, directament relacionat amb la complexitat de la composició social i les febleses del sistema productiu. Efectivament, durant els anys del boom de la construcció, molts joves (en un percentatge molt més elevat que en altres societats fins i tot semblants a la nostra) van desertar de l’escola per tal de “guanyar diners” i, ara, més de la meitat (tal com indiquen les estadístiques) no tenen feina (l’any 2007 a l’Estat espanyol hi havia 2.700.000 persones ocupades en el sector de la construcció i ara 1.400.000) ni estan en condicions de trobar-ne per manca de formació. Es més, es pot afirmar que qui en aquests moments no gaudeix d’ensenyaments secundaris, batxillers o professionals, ja pot situar-se en situació de risc social.
Les institucions europees han posat fil a l’agulla i s’han compromès a obtenir una mitjana de reducció del 15% l’any 2020, per la qual cosa és del tot imprescindible dotar les estructures del sistema d’una menor rigidesa i d’una major flexibilitat creant passarel•les entre els diferents nivells, impulsant la Formació Professional i facilitant als joves llur retorn al sistema, la qual cosa exigeix no deixar que puguin reeixir les propostes del PP que es resumeixen en un absolut reduccionisme.
Efectivament, com més complexes són les problemàtiques més simplistes són els missatges de la dreta. En aquest sentit, convé tenir present també com actua el fet immigratori en l’abandonament escolar. Les dades són preocupants com a resultat d’un procés anunciat: els fills dels immigrants abandonaven l’escola abans, per la qual cosa en els darrers anys ha minvat el percentatge de joves fills de la nova immigració que acaben els estudis secundaris, perquè s’incorporaven abans al treball en la mesura que estaven més disposats a treballar a qualsevol feina. Però les dades de l’EPA del quart trimestre de 2010 deixen clar que, ara, les tornes han canviat. Mentre l’atur es fa insostenible entre els ciutadans autòctons de l’Estat en el 18,47%, entre els immigrants arriba ja als 30,4%.
D’una banda PSOE i CiU retallen inversions en educació i, d’altra, el PP refermant la seva voluntat d’establir un sistema educatiu poc flexible (just el contrari del que caldria esperar arran de la complexitat social i de les múltiples i diverses necessitats productives), intensament uniformitzador al servei de l’espanyolitat, de la castellanització, de la reconquesta de la confessionalitat…, i desemcomplexadament classista que pretén (i aconsegueix arrossegar-hi altres forces polítiques) la “neutralitat” del sistema. En definitiva, oblidar que el que cal és prioritzar l’ensenyament públic en la mesura que, només si arriba a l’excel•lència, quedarà garantida l’equitat.
Però tenim mala peça al teler!
