Si no pots provar amb els fets el que dius, no estàs dient res!

El títol del meu article, és el que vol dir Esop en la seva faula “El fanfarró”.
Un atleta, que era molt conegut dels seus conciutadans per la seva debilitat, va partir un dia a terres llunyanes. Va tornar després d'uns anys, anunciant que havia portat a terme grans proeses en diferents països; deia haver fet a Rodes un salt que mai abans cap dels atletes coronats en els jocs olímpics havia estat capaç de fer, afegint a més que presentaria els testimonis de la seva gesta si alguns dels que allí es trobaven presents, venien alguna vegada a la seva terra.
Un dels oients va prendre la paraula i va dir:
-Escolta, amic: si això és cert, no necessitem testimonis i no cal que vingui ningú, fes el salt i ho veurem nosaltres mateixos!
 
Estem veient en aquests darrers temps la quantitat de fanfarrons, que surten per tot arreu com si fossin bolets. Al bocamoll més de moda actualment, el senyor Navarro secretari general del PSC, ja no són alguns militants del seu partit que li recomanen tenir la boca tancada, sinó el Cercle Català de Negocis que l'aconsella “no parlar sense dades”, quan va assegurar que les inversions a Catalunya s'estan frenant per culpa del procés sobiranista. Repeteix el mateix de sempre des del dia que ocupa el càrrec, xerrar, amenaçar, mentir, espantar i ficar els peus a la galleda cada vegada que obre la boca.
També ha declarat  que parlar de la Declaració Unilateral d'Independència, és una fantasmada. Si creu això,  no sé com titllar la fanfarronada de fa uns dies, quan vam llegir que deia molt convençut: “Em veig com a President de Catalunya”. Mare meva! Espero en els anys que em resten de vida no veure aital disbarat!
Aquest home és babau o el coeficient de la seva intel·ligència no s’ha desenvolupat tot el que és normal.
 
Junt amb aquest personatge “botifler” i amb un carisma que ell pensa tenir, però que no es veu enlloc, hauríem d’afegir molts més que han anat sortint d'ençà que parlem del dret a decidir i de sobirania. Trobem personatges semblants aquí a Catalunya, a la resta de l’estat, al PP, al PSOE/PSC, a Iniciativa, a Ciutadans i també a CiU, sobretot a Unió amb el Duran espantant el personal dia sí i dia també
Tots plegats demostren haver caigut en una gran desesperació, i això és causa de grans mentides. Tantes mentides i tantes pors per part del govern central, i també per gent de casa nostra, demostren que ho veuen molt perdut.
Però no només la pèrdua de Catalunya, que més tard o més d’hora serà independent. És el conjunt de l’estat que està perdent punts davant Europa i del món, ara que els hi ha passat pel cap promoure la marca España. Per algun motiu serà, puix fins ara no hi havien parat esment.
Ara que el prestigi està més malmès que mai, ara que la corrupció és més evident que mai, ara que hi ha un president al cap del govern més mentider que mai (i mira que n’hem tingut), ara que tothom ens mira amb malfiança i dubta de la democràcia i governabilitat d’aquest país, és el temps en què tenim més fanfarrons que treuen pit presumint de demòcrates.
 
Ministres ineptes i mentiders; militars amenaçadors sense saber si podran dur a terme les seves conxorxes; polítics incompetents i corruptes; periodistes manipuladors i que falsegen la veritat; pediatres rectificant al síndic de greuges per les seves acusacions sobre la desnutrició infantil sense saber de què parla; centres de negoci contradient a polítics que parlen sense tenir dades del tema; polítics i personatges de tota mena amenaçant amb desgràcies apocalíptiques, sense saber com anirà tot plegat; diaris que sense proves acusen i calumnien a tort i a dret; opinions fetes a les ràdios i televisions sobre actuacions i fets que diuen es fan a Catalunya, sense comprovar ni aportant proves però donant-les per certes.
Tot hi cap en aquest circ que és la nostra vida quotidiana. L’esport de tots aquests personatges, és el de publicar tota mena de calúmnies dient i publicant tot allò que no saben si és cert i del que no tenen proves.
 
Davant de totes aquestes mentides i aquestes pors, crec que els nostres polítics que diuen governar Catalunya haurien de posar la directa. No val a dir: arribarem a proclamar una DUI, quan s’hagin acabat totes les possibilitats.
Perdonin senyors diputats i diputades del Parlament de Catalunya, no em serveix “arribar a totes les possibilitats” i proclamar una DUI fins que no “arribi l’última possibilitat”
Saben perquè? Per què aquesta “última possibilitat” no arribarà mai, ja que sempre hi haurà excuses per no arribar-hi, doncs he llegit una mica la història viscuda pel nostre poble durant molts segles, i veig que hem acabat sempre donant raó al refrany que diu: “Amb ton senyor, no hi vulguis partir peres; ell es menjarà les madures, i tu les verdes”, volent dir que en les baralles i disputes amb el poderós (en aquest cas Espanya), aquest surt sempre guanyador.
 
Així doncs, tireu pel dret i deixeu d’esperar una possibilitat que ha de venir de l’altre costat i que sabeu molt bé, que mai arribarà. Altrament dubtaria si els polítics que tenim al nostre Parlament i que volen lluitar per la nostra Independència, diuen la veritat o ni ells mateixos creuen en el que prediquen, i volen fer anar el carro pel pedregar.
 
No feu com l’atleta de la faula d’Esop. No ens calen testimonis ni gent de fora que no ens vol, per realitzar el fet cabdal de la nostra història.
Això sí que seria provar amb un fet real, que estem dient moltes coses!