- Publicitat -
Després de sis anys de silenci, en Sergi Pàmies ha tornat a les prestatgeries de les llibreries catalanes amb una novetat: Si menges una llimona sense fer ganyotes. El llarg silenci ha fet d’aquesta reaparició tot un esdeveniment. On ha estat en Sergi Pàmies tot aquest temps? A la televisió, a la ràdio, a la premsa… i escrivint el llibre.
El resultat d’aquests anys de feina és una obra condensada que pot semblar de lectura senzilla. A priori ho és, però hi ha moltes lectures entrelínies possibles i necessàries. De vegades, el lector no professional, és a dir la majoria de lectors, confonen la simplicitat amb l’escassa elaboració. Aquest és un error massa comú que cal corregir. Recordo dels meus anys d’estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona les paraules del professor Jaume Aulet segons les quals no hi ha exercici d’estil més complicat que aconseguir la simplicitat absoluta. Textos on no hi sobra res, però on hi és tot. Aquesta aparent simplicitat és la clau de l’èxit d’escriptors com en Quim Monzó i en Sergi Pàmies, però seríem injustos qualificant les seves obres de simples quan, de fet, són força complexes. La consecució d’un estil tan depurat requereix moltes hores de feina i molts fulls estripats a la brossa. I és que res no és més difícil que aconseguir un text d’esclatant senzillesa, aparent.
Però deixant de banda la gran tasca d’elaboració d’estil duta a terme per Pàmies, hi ha molts altres aspectes a destacar en aquesta recull de contes. Sergi Pàmies és un autor incisiu, agut, que sap posar el dit a la nafra i profundament pessimista en la seva concepció de la naturalesa humana. No creu en l’home o si més no en l’home actual. Esclar que motius no li’n falten. El recull és un retrat sense concessions de la vacuïtat de la vida contemporània, en el qual ens trobem amb narracions memorables com el de la curta vida d’una gota d’aigua (Com dues gotes d’aigua) la qual, malgrat sigui insípida, sembla preferible a la dels homes si la comparem amb la resta de contes. Pensem en contes com Sang de la nostra sang, Brindis o L’altra vida. Ens els tres ens descriu la decadència de l’home contemporani, ja sigui a través d’una nena que per sentir-se normal demana als seus pares que dissolguin el seu matrimoni feliç, una groupi de la literatura utilitza a l’autor per aconseguir publicar un llibre o un home que pateix una immensa solitud malgrat estar sempre acompanyat, reconeix que va necessitar morir-se per saber si algú l’estimava.
Tanmateix, els contes més interessants segons el meu punt de vista són La nostra guerra i Ficció, en els quals de manera indirecta ens parla de l’ofici d’escriure i, de rebot, ens fa comprendre què o com ha de ser la literatura segons el seu parer. Un parer que defuig l’artifici. No sols ens trobem davant del retorn esperat d’un dels escriptors més interessants i més poc autocomplaents de la literatura catalana actual, sinó que també ens trobem davant d’un dels millors comentaristes radiofònics i televisius del país.
Creuem els dits per no haver d’esperar sis anys més per llegir un nou llibre de Pàmies.
Publicitat
