Quid iuvat errorem mersa iam puppe fateri? (De què serveix confessar l’error quan el vaixell ja s’ha enfonsat?) Claudius Claudianus, poeta, s. IV dC.
Si jo volgués pactar amb el PP no ho podria fer immediatament. De primer perquè sabria el cost que em va suposar el Pacte del Majèstic que he estat pagant durant anys i que em va fer que anés fins a cal notari perquè aixequés acta que mai més tindria res a veure amb ell, segon perquè el Partit Popular ha estat l’impulsor de les més dures i xenòfobes campanyes contra el país que dic representar i que és el meu motiu d’existència, així com contra la seva llengua.
Si volgués pactar amb el PP, amb el qui tret de la qüestió nacional tinc força coincidències, em caldria carregar-me de legitimitat per fer-ho. Per començar obtindria el seu suport per a governar i, a més, governaríem plegats a llocs com les Diputacions, aquells organismes “secundaris” en els que ningú no hi pensa, però que belluguen tants diners i que controlen des de patronats de turisme fins a centres de creació de pensament com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. I així la gent s’aniria acostumant, poc a poc, a veure el PP com un partit més, sense cap connotació negativa, de manera que pogués vendre tranquil·lament allò tan català de “amb tothom ens podem entendre”.
Si volgués governar amb el PP li demanaria que posés sordina al que em pot fer més mal com ara les qüestions lingüístiques, no cal ja se n’encarregaran els tribunals, a canvi de foteses com ara desmantellar la meva presència a l’exterior que ensenya al món que jo no sóc Espanya.
Si volgués governar amb el PP explicaria arreu la responsabilitat que manifesta aquest partit a Catalunya, donant-me suport a mi, un partit nacionalista.
Si volgués governar amb el PP faria que els mitjans de comunicació afins reclamessin l’entesa amb els Populars, com no fa gaire feia l’editorial de la Vanguardia, així com que també ho fessin els poders econòmics de Catalunya, per tal de garantir la governabilitat i perquè al país li cal un govern fort.
Si jo volgués governar amb el PP manifestaria el meu més aferrissat catalanisme en gestos simbòlics com ara negar-me a anar a la celebració de la diada de la Constitució, encetant converses que no duen enlloc amb partits independentistes o encarregant estudis per iniciar una via sobiranista, tranquil·litzant així el meu electorat més nacionalista.
Si jo volgués governar amb el PP no deixaria de posar de manifest la magnitud de la crisi i aplicaria mesures que serien aplaudides pels Populars, marcant el camí a seguir, i també deixaria anar subtilment el missatge que d’aquesta crisi o en sortim tots junts o no ens en sortirem. Al mateix temps, aparcaria o prohibiria qualsevol referència a l’espoli fiscal que pateix la nostra terra, no fos cas que la gent recordés qui espolia i l’exacció que sofrim i ens retragués segons quins tractes arribem a fer.
Si jo volgués governar amb el PP, m’inventaria una cosa tan indefinida i perfectament adaptable a qualsevol resultat que es pugui obtenir com ara el Pacte Fiscal i miraria que, després d’una mica de xivarri, el Govern d’Espanya s’avingués a fer-me un “apanyo” que jo pogués vendre a casa com una victòria nacional i com un “al final no són tan dolents”
Si jo volgués governar amb el PP esperaria una mica i aprofitaria totes les eleccions, que tot s’ha de dir vaig guanyant, per a cadascuna d’elles anar-lo introduint un pas més dins les institucions catalanes i, malgrat que molta gent em va votar perquè em considerava la millor defensa dels interessos de Catalunya, em justificaria en aquests mateixos interessos ja que diria que per evitar un mal més gran ens cal la participació de qui ha guanyat de forma tan clara les eleccions a Espanya, implicant-lo ja per sempre més a la política nacional catalana.
L’any 1936 la violència anarquista, nascuda com a reacció del fracassat cop feixista del dia 18 de juliol, es va estendre durant mesos per tot Catalunya, milers de persones van ser mortes i moltes d’altres van fugir tement per les seves vides. Entre aquestes hi va haver molts membres de la Lliga, el partit conservador que havia liderat l’espai catalanista fins a la proclamació de la República. Gairebé tots ells tenien un sincer sentiment de país, encara que també molts d’ells després es van acomodar gustosament en el franquisme, i especialment significativa va ser la postura que va adoptar la màxima figura d’aquest partit, en Francesc Cambó i Batlle.
A l’esclatar la guerra, Cambó es trobava a fora de l’estat espanyol i es podria haver mantingut al marge de la contesa, però alarmat per un possible triomf revolucionari però també perquè considerava que per salvar el que es pogués de Catalunya calia implicar-se a fons amb els franquistes, va finançar quantiosament els facciosos i va demanar els seus que els hi fessin costat.
Un cop acabada la guerra, Franco va oblidar tots els suports rebuts des del catalanisme conservador, reprimint amb duresa qualsevol signe de catalanitat per minso que fos, i Cambó va morir a l’Argentina, reconeixent el seu error.
No sé si la història es repeteix, però de vegades ho sembla.
Com li va dir Niceto Alcalà Zamora a Francesc Cambó l’any 1919, no es pot ser alhora el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d’Espanya.
