Si jo fos espanyol, evidentment que tindria una visió del món absolutament diferent a la d’ara; el comportament no només rau en la racionalitat de l’ésser, sinó que és influenciat constantment per l’entorn, el territori i les vivències que un glopeja dia a dia en comptagotes. És empíric. I convindreu amb mi que no és el mateix créixer a la Mediterrània que a la Meseta.
Amb això us vull dir, per exemple, que davant d’aquesta reforma de la Constitució per limitar l’endeutament d’un país com Espanya -un país que sempre viu del subsidi d’altri-, si jo fos espanyol no podria oposar-m’hi. Sé que des de la nostra posició una afirmació així us pot semblar una provocació, puix com a catalans aquesta reforma lamina un cop més la nostra existència com a poble i és ben sabut que amb el concert econòmic o, millor encara, amb un estat propi no tindríem dèficit; però us demano que per un moment us poseu a la pell d’un espanyol -sé que és molt difícil.
Em podreu retreure que aquesta reforma ha de ser refrendada, i jo us recordaré que s’ha aprovat amb una majoria molt folgada en un congrés sobirà votat democràticament pel poble, i amb el suport de la majoria dels diputats catalans a Madrid, per a més inri. Amb això, el govern de l’Estat s’estalvia tota la xerrameca i el guirigall popular que segur que s’hagués muntat.
Em direu que és una reforma feta a corre-cuita i amb tics neoliberals; i jo us responc que la crisi no s’atura i que calen solucions ràpides. Espanya és un país que econòmicament representa el sense sentit i la desraó humana -ho han dit grans economistes- i, per tant, li cal un correctiu dràstic com aquest. O és que els pobres alemanys els hi hauran de treure sempre les castanyes del foc!?
I em podreu dir que en temps de davallada, la solució keynesiana de gastar en inversió pública i endeutar-se és la solució per reactivar l’economia i que, per tant, limitar el deute per llei és mesquí i perillós. I jo us respondré que sí, que teniu raó, però reitero que en una societat com l’espanyola -o la grega-, que ha banalitzat els serveis públics, que ha gastat pels descosits allà on no tocava i ha creat una economia d’excés, barroera i barruda -bombolla immobiliària, turisme barat i subsidis al sud-, aquesta reforma és un càstig per no haver fet els deures durant les últimes dècades. A Espanya i als espanyols cal lligar-los curt, i aquesta reforma n’és un exemple i una necessitat obligatòria.
Ei! tot això, si jo fos espanyol…
