Si ens dóna la gana

Des de sempre ha estat previsible. Són vasos comunicants. Com més desacomplexats nacionalment estan els catalans, més demostra Espanya el seu totalitarisme exaltat de caverna i taverna; i com més demostra Espanya el seu tarannà del plistocè inferior, més augmenta el desacomplexament dels catalans. Només calia que fessin un gest mínim d’autoestima i fermesa perquè s’encengués la guspira i la cosa no només fos irreversible, sinó també exponencial. Era de calaix, i sembla mentida que els catalans hagin hagut d’esperar tants anys per provocar aquesta evidència que fins i tot un nen clamaria al cel si no fos perquè el xumet a la boca li ho impediria.
 
Espanya ha demostrat tenir peus de fang des del primer moment que els catalans s'han mostrat una mica dignes. Perquè Espanya no és França i, a més de no oferir res per tenir motius per  adherir-s’hi, desconeix la hipocresia fina en adoptar en nom de la democràcia l’amenaça del cop de garrot i l’insult. I és que Espanya ha repetit i, sobretot, s’ha repetit tantes vegades (per pur acomplexament) que és una nació democràtica, que s’ho ha arribat a creure de debò, i per això ara no se’n sap avenir quan un dels seus pobles captius diu (per fi) tenir la intenció de voler actuar democràticament decidint a les urnes el seu futur. És natural que Espanya, convençuda sincerament que és democràcia allò que de fet és feixisme, consideri que l’autèntica democràcia és feixisme. Per a ells, el bàsic i fonamental dret a decidir és intolerable. I com que es creuen de veritat el seu feixista concepte de democràcia, posen el crit al cel davant del món sencer i no s’adonen que fan el ridícul. I el ridícul espanyol beneficia ara més que mai als catalans en el seu desig d’aconseguir la independència. Espanya està convençuda de mostrar-se més demòcrata que ningú davant del món, mentre demostra ser més feixista, impotent i ridícula que ningú cada cop que obre la boca amb les seves parides impresentables de marit maltractador.
 
De la mateixa manera que veiem emergir una flor a través d'una escletxa entre l’asfalt, el poble català serà allò que vulgui ser, i punt final. Ningú no pot aturar la voluntat d’un poble a existir, i a fer-ho en llibertat. És així i només ha deixat de ser-ho en temps d’excepció dictatorial. Però res. Per més preses de contenció que se li oposin a un poble, l’aigua que baixa amb la força de la seva gent les torna a rebentar tossudament. Ni Espanya, ni els botiflers, ni la demagògia miserable, paleta per i per a analfabets de Ciudadanos, del PSOE català, del PP i cia., i ni Europa ni qui sigui no podran impedir allò que el poble català decideixi què vol ser.
 
Espanya sempre ha estat igual de feixista, i si durant els últims trenta anys no els ho ha semblat així a la majoria de catalans és perquè ells mateixos, els catalans, s’han encarregat inconscientment d’amagar aquest fet amb la seva estúpida submissió a un enemic de puta pena.  Diu molt poc dels catalans, certament. Sigui com sigui, el fet és que mentre no et rebel·les hi ha pau. Aquí i arreu. Però quan alces una mica el cap, automàticament ets titllat de terrorista pitjor que l’autèntic terrorista, aquell que t’ha obligat a alçar-lo. La cosa és més vella que el cagar, i passa en tots els ordres de la vida. La vida, allò que no endebades per a mi és, sobretot, sinònim de violència. L’un pessiga, i la víctima calla fins que es decideix per fi a cridar. I quan crida, el botxí, desacostumat com està, se sorprèn i s’indigna perquè troba sincerament  intolerable la reacció de la seva víctima.
 
No se si us en adoneu, però els catalans acabem d’aconseguir una cosa molt important i inèdita en segles: el món sencer sap per fi que existim. Fins ara només existia Barcelona-Espanya. Ara la gent sap que existeix Catalunya i, a més, en termes d’ens diferenciat (de moment, no diré que ens coneixen exactament com a nació, perquè seria mentir) que s’oposa a Espanya per fotre’n el camp. Poca broma.
 
Per això cal estar molt a sobre de CiU com a guanyadora de les properes eleccions. Cal exigir-li fins al límit de la injustícia. Cal ser crític. Cal ser torracollons i fer contínuament d’advocat del diable i deixar-se de papanatades triomfalistes com si la cosa ja estigués feta. Els catalans ho tenim tot de cara però de moment no tenim res fet. La crisi ens va de conya, l’autoestima ens va de conya, les animalades que diuen els espanyols ens van de conya i Mas està donant una imatge de conya al món. Només cal que sigui sincera i, tan important com això, que no s’arrugui en la persecució de l’objectiu. Cada hòstia que rebem, lluny de desanimar-nos ha de ser motiu de sa orgull d’estar fent les coses ben fetes. Cada insult espanyol, cada obstacle que ens posi el veí significarà que estem fent diana. Cada obstacle d’ Espanya o d'allà on sigui del món ha de donar-los la moral de qui sap que al darrere hi ha la nostra llibertat i només cal superar-lo.
 
I per tot plegat, perquè queda clar que tenim el vent a favor, seria justament un doble crim letal i una estupidesa imperdonable que CiU resultés, com de costum fins a dia d’avui, un fiasco. Per tant, molta atenció i estiguem per la feina. Només cal cervell, maduresa i coratge. Tot allò que aquest poble no ha tingut mai… en aquests últims trenta anys. Ben poc temps per a una nació mil·lenària, oi?
 
Ricard Biel