Si el Principat decideix constituir-se en estat, l’espanyol no pot ser cooficial

            És la meva opinió, l’opinió d’una persona que ha fet tot el que ha pogut en el seu redol per ajudar a normalitzar la llengua catalana, és el pensament d’una persona que ha estudiat i coneix els perills de la doble oficialitat de llengües, és el sentiment d’algú que està content de conèixer i saber usar la llengua espanyola. Aquesta persona, l’autor d’aquest escrit, vol fer una senzilla aportació a aquest assumpte que hauria de poder ser realitat, i això voldria dir que en el Principat han superat tots els obstacles, que no seran pocs, que els posaran els espanyols que comanden i els que dirigeixen aquells que actuen com a teresetes, però tenen el poder.
 
            Explicaré per què escric espanyol. La meva intenció és donar aquest nom a la llengua d’Espanya sempre, encara que l’educació rebuda i la majoria de mitjans de comunicació actual m’ho impedeixen o fan que massa vegades em deixi dur per la paraula castellà. Encara que la Constitució digui que la llengua espanyola és el castellà, com que no tracten la resta de llengües com a espanyoles, quan no les deixen viure en cap àmbit, ni tan sols en el propi, pens que és perquè pensen que les altres llengües no són espanyoles, ja que les persegueixen; per tant, l’única llengua que tracten com a espanyola és l’espanyol, nom que es troba a nombrosos llibres de gramàtica, sintaxi, morfologia, ortografia, etc. Si visitau la pàgina web de la Reial Acadèmia Espanyola, veureu com parla d’una Asociación de Academias de la Lengua Española, és el nom que se sol posar als diccionaris bilingües espanyol amb una altra llengua estrangera. És el nom que trobareu a Internet per moltíssimes bandes, fins i tot a molts correctors i traductors i al mateix Word. En una paraula, els espanyols consideren que aquesta és l’única llengua que tenen, doncs, espanyol, ja que la nostra no ho és. La llengua catalana s’ha independitzat abans que els seus parlants.
 
            En el meu subconscient i també en el conscient, pens que dues llengües cooficials és com si estiguessin abraçades, però una és la dominant i l’altra, la subordinada i es converteix en l’abraçada de l’ós, l’espanyol acabaria per ofegar el català. És el cas del gaèlic i l’anglès, ambdós oficials a Irlanda, i el segon està acabant de devorar el primer. El català no pot donar el caràcter de llengua igual a una llengua oficial en una vintena de països, que no necessita per res la seva oficialitat al territori català per a sobreviure. Fins i tot, si s’aconseguia la confederació dels estats portuguès, espanyol i català, cadascun dels territoris hauria de tenir una sola llengua oficial i només a la capitat de la confederació els funcionaris haurien de conèixer les tres llengües corresponents, cas de Bèlgica. Ni tan sols el Quebec, a Canadà, reconeix altre idioma oficial que el francès.
 
            Llavors, què passaria amb un tant per cent tan elevat de la població que té com a llengua materna l’espanyol? Hauria de tenir un tracte preferent. Es podria mantenir l’etiquetatge en espanyol i moltes pel·lícules en aquesta llengua. Els serveis privats continuarien utilitzant l’espanyol amb els seus parlants, com ho fan amb qualsevol persona  que parla una altra llengua. Si li poden parlar en la seva llengua, ho fan. Els serveis públics podrien tenir l’espanyol com a llengua preferent entre la resta de llengües i que fos un mèrit important el seu coneixement. Si en aquests moments el 100% de la població domina l’espanyol, això continuaria durant moltes generacions. A l’escola, l’espanyol podria esser la llengua no oficial més estudiada i preferent. En una paraula, s’hauria d’estudiar una fórmula, perquè les persones castellanoparlants se sentissin a gust a la Catalunya independent, però s’hauria d’aconseguir que tothom conegués l’única llengua oficial, la catalana. També s’hauria de trobar un estatus elevat al coneixement de l’anglès. Però, primer de tot el que s’ha de fer és aconseguir la independència.