Li ho vaig sentir dir fa un temps al company i estudiós de la Seguretat Social Josep Ginesta i se’m fa present cada dos per tres quan en tota mena de converses relacionades amb la independència de Catalunya surt a debat la viabilitat del sistema públic de pensions.
La darrera vegada, fa tan sols uns dies, arran d’unes notícies aparegudes en un diari alemany, en què s’informava de la utilització per part del govern espanyol del 90% del Fons de Pensions creat l’any 2000 (65.000 milions) per comprar Bons de l’Estat per tal d’intentar mantenir-ne baixos els interessos i així evitat el rescat (el govern socialista fins i tot havia intentat de forma tan imprudent col.locar-ne una part en el mercat borsari).
Es evident que el fet d’haver assolit aquest percentatge (90%) ha incrementat enormement el risc de no poder encarar el pagament de les pensions en la mesura que la viabilitat del deute espanyol és més que qüestionable. De fet, tot plegat depèn de la capacitat del mateix Estat d’anar refinançant els crèdits en els mercats financers. Altrament, el govern Rajoy, el mes de novembre, va fer ús de 4.000 milions del Fons i el setembre de 3.000, amb la qual cosa, en preveure haver de superar el límit anual permès, modificà la legislació que marcava un topall del 3%, de forma que el govern espanyol, a més de finançar-se amb els estalvis dels pensionistes a través del seu deute, ara té la via oberta per posar mà al calaix.
Aquesta realitat ens obliga a tenir present tres qüestions. En primer lloc, constatar que el sistema públic de pensions actual de repartiment, basat en l’equitat, la solidaritat i la contributivitat, és tal vegada la joia més preuada del nostre Estat del benestar, raó per la qual cal defensar-lo contra qui aprofita la conjuntura per anar introduint el discurs de la necessitat de substituir-lo per altres models distint basats en la capitalització. En segon lloc, potser convindrà posar en valor el fet que el 35% del Fons de Pensions correspon a cotitizacions provinents del Principat, malgrat que només representem menys dels 14% de la població de l’Estat.I per últim: patim les conseqüències d’una praxi irresponsable dels governs anteriors que no feren els deures pel que fa a la separació de fonts, és a dir pagar els complements de pensions i les pensions no contributives amb recursos dels pressupostos generals de l’Estat (és a dir diners recaptats via impostos) tal com marcaven els Pactes de Toledo i no pas fent ús dels fons destinats a pagar les pensions contributives. Aquesta circumstància ha contribuït als problemes de liquidesa del Sistema de Seguretat Social arran de l’increment dels pagaments en concepte de prestacions d’atur (altrament esperables) i reduccions de les cotitzacions.
Convé recordar i recalcar que els problemes del sistema de pensions, però, són ara per ara, aquests. Es a dir, problemes de liquidesa per l'extraordinari increment dels costos de les prestacions d'atur, i que són conjunturals i amb data de caducitat. I no pas, estructurals. No és cert que el sistema de repartiment, de justicia distributiva, no sigui viable. Convé recordar-nos-ho perquè els voltors financers que planen sobre la necessitat de reconvertir el sistema de pensions en un sistema privatitzat i de capitalització (i més injust socialment) no ens enredin.
Si el fet que el nombre de cotitzants catalans i la quantitat de les cotitzacions aportades ha comportat que Catalunya generés uns excedents de quasi el 30 % del fons de reserves que hi ha a Espanya, que han servit per engruixir els recursos del sistema, tant pel que fa al Fons de Reserva com al conjunt de la Seguretat Social sense cap altra contrapatida que haver de pagar la penyora de la hipoteca del Fons de Reserva arran de la incapacitat econòmica de l’Estat espanyol per refinançar-se al marge de la perversa dinàmica d’anar fent cada vegada més gran la pilota del deute… quin sentit té mantenir l’actual statu quo?
Si com a catalans tenim pressa a marxar, com a pensionistes, presents o futurs, encara més
|
- Publicitat -
Publicitat