D’aquí a pocs dies, es constituiran les Corts espanyoles, Congrés i Senat. I, acte seguit, se celebrarà el debat d’investidura. En aquesta ocasió, sense cap mena de sorpresa atenent a la majoria absoluta del PP. En tot cas, l’interès raurà a conèixer el contingut de les propostes concretes de Rajoy (el full de ruta, però, el… coneixem perquè ja ens l’ha avançat el President Mas i el president de la patronal Rosell) i el paper que s’atribuiran CiU i PNB. De precedents de col•laboració amb el PP n’hi ha: 1996. De fet, aleshores, fins i tot el PNB d’Arzallus van donar llum verda i suport a Aznar.
No obstant, els temps són tan distints que, difícilment, seria compatible, per part de CiU, donar suport al nou president del govern i, alhora, fer creïble l’objectiu de la independència fiscal. Som davant la prova del cotó definitiva. Donar suport a Mariano Rajoy i fer-lo president significarà no assumir el lideratge de l’embat a l’administració espanyola pel Concert Econòmic des de la tensió democràtica. En definitiva, renunciar a sintetitzar la legitimitat del Parlament de Catalunya i la força de la ciutadania (referèndum).
Si Duran i Lleida imposa la política de saló i mercadeja la investidura, se li veurà el llautó. I, ara, en el 2011, amb el país esparracat, seria del tot inadmissible. O caixa o faixa! I que no pretenguin enganyar-nos.
