Des del moment que, dintre de l'Estat, algú ha de canviar la manera de parlar habitual a casa, al carrer, entre les seves relacions, per comunicar-se en un altre lloc que no sigui casa seva, és que passa alguna cosa.
Un andalús, un aragonès, un extremeny, fint i tot, poden mantenir els seus accents diferents de la seva parla habitual per parlar en qualsevol lloc de España que no sigui el propi, mentre que un català ha de canviar radicalment de llengua en la mateixa situació. Encara que això també passa entre nosaltres mateix quan, ja que som bilingues, instintivament canviem quan sabem que el contertuli parla castellà, o directament aquest interromp amb un “perdón ?”, moltes vegades no perque el diàleg pugui ser perfecte, si no més aviat com acte de submissió a qui és creu usuari i propietari d'una única manera de parlar que hi pot haver a España.
Això és molt difícil, diria que impossible, de fer entendre a qui només veu la pell de brau i mai no pot arribar a acceptar una altra realitat amb un significat molt més ampli i divers del territori espanyol. Pot ser per això, perquè darrera d'una llengua diferent hi ha una cultura també pròpia, des de segons quin àmbit, medi o ens, mantenen tancat a pany i forrellat qualsevol porta que es pogués obrir per un enteniment i respecte mutu entre dos sentiments que no son el mateix, i els fa nosa tot allò que representi i mantingui qualsevol altre llengua, encara que aquesta, com és la catalana, estigui reconeguda dintre de la mateixa Constitución Española.
Llavors, si la nostra llengua dintre d'España només ens serveix per parlar entre nosaltres… Si al sortir de casa nostra hem de canviar la llengua, ni més ni menys que com quan anem a Londres o a París, malament podem sentir el mateix bateg o el mateix sentiment que qui no cal fer-ho. Tan difícil és reconèixer i acceptar això ?.
Espanya és diversa i hi ha alguna zona on el sentiment propi i diferent està més interioritzat que a d'altres, i un Estat quan te aquesta situació dintre del seu territori, pel be de tots i per aprofitar el potencial de cadascú, ha de saber i voler unir, que no vol dir unificar, en un projecte comú en el que tothom s'hi pugui sentir el més a gust possible, mai a disgust i incòmode, i no impossar per la força o editant lleis que llimin les diferències que, culturalment, hi ha al carrer… O tractar d'aigualir les que històricament existeixen creant-ne d'altres del no res.
Xavier Guarque i Morelló
