Al Congrés dels Diputats ja s’és a punt d’iniciar el debat d’una llei molt important en favor del reconeixement i protecció integral de les víctimes del terrorisme. La llei pretén la reparació de les víctimes i famílies, tot inspirant-se en els principis de memòria, dignitat, justícia i veritat (tant de bo aquests mateixos principis haguessin estat utilitzats pel govern per confegir i fer aprovar la Llei de la Memòria!).
Al llarg de diversos articles, es regula un ampli univers de responsabilitats de l’Estat envers les víctimes de caràcter assistencial, sanitari, jurídic laboral, etc, alhora que se n’incorporen d’altres de caràcter econòmic amb exempcions tributàries, indemnitzacions per danys materials a béns o rescabalaments econòmics a les persones afectades (des dels 750.000 euros en cas de gran invalidesa, fins als 100.000 euros per a persones que hagin patit lesions no generadores d’invalidesa, tot passant per 500.000 euros en cas de mort).
L’Estat democràtic i la societat tenen l’obligació ineludible de reparar les víctimes. Dit en altres paraules, per molt que s’hi faci, en pro de les víctimes, sempre serà poc! Es per això que, en coherència, volem manifestar que si el projecte de llei durant el debat parlamentari no es corregeix, es cometrà una nova gran injustícia en ignorar-ne una part, de les víctimes. No podem acceptar que n’hi hagi de bones i de dolentes. Totes en són, i totes són plorades per les seves famílies. Discriminar, més enllà d’una profunda manca de respecte, afebleix els valors democràtics de la nostra societat. I no es pot permetre, malgrat se’ns vulgui criminalitzar per afirmar-ho i per defensar els nostres posicionaments.
Es per això que volem manifestar un seguit de propostes, que es tradueixen en esmenes a la llei, que obligaran a fer-ne un debat profund. I, a la resta de forces polítiques, els comportarà mullar-se.
1. Els destinataris de la llei han de ser les persones víctimes de grups armats i persones que pretenguin o haguessis pretès a partir del 6 de desembre de 1978 vulnerar violentament els drets humans (recordeu la mort de Guillem Godó l’any 1993 o els 50 morts i 95 ferits per accions de grups incontrolats d’extrema dreta entre 1977 i 1982) i no només l’ordre constitucional i la pau pública, tot incorporant en els beneficis també les víctimes de l’exercici pervers de l’autoritat a través de funcionaris públics (51 morts i 120 ferits en manifestacions, actes polítics i conflictes sindicals entre 1975 i 1982, d’entre els quals Gustau Muñoz, l’11 de setembre de 1978 al carrer Ferran de Barcelona).
2. S’han d’incloure les víctimes de fets esdevinguts a partir del 6 d’octubre de 1977 (Llei d’Amnistia) provocats per aquelles persones o col•lectius organitzats amb la voluntat d’impedir la consolidació de l’Estat democràtic o per funcionaris públics per tal de reconèixer a les víctimes les mateixes prestacions que la llei contempla per a la resta, en entendre que fins a l’aprovació de la Constitució al desembre de 1978 no es pot parlar d’Estat democràtic (recordeu l’assassinat d’Agustín Rueda a Carabanchel el 1978, així com de 39 persones més mortes sota custòdia en dependències policials i penitenciàries entre 1975 i 1981).
3. Cal modificar el Reial Decret 1803/2008 a fi i efecte de retirar el requisit normatiu que impedeix que les persones víctimes de la Dictadura que havien pertangut a organitzacions armades puguin rebre els mateixos beneficis que la Llei de la Memòria contempla per a la resta de víctimes (cas de Salvador Puig Antich, per exemple).
4. L’àmbit d’aplicació de la llei ha de partir del 6 de desembre de 1978 i no pas, tal com es pretén, a partir de 1960. Acceptar fer-ho a partir de 1960 significa consolidar la diferenciació entre víctimes sota un règim dictatorial. Inacceptable.
5. De forma subsidiària, en tot cas, totes les víctimes, les d’una banda i les de l’altra, haurien de tenir el mateix tractament (recordeu, per exemple, que encara ara, l’Estat considera delinqüents personatges com Quico Sabaté).
Si no és així, no es pot parlar de reconciliació, no es pot donar per superat el dolor de totes les víctimes i, evidentment, no s’enforteixen els valors democràtics basats en la fraternitat.
