Els qui no som molt grans, però tampoc joves del tot ens ha costat d’entendre perquè Catalunya està sotmesa a Espanya. Sí, fa 300 anys vàrem perdre una guerra i des d’aleshores hem estat tractats com a colònia, simplement.
Quan de joveneta penjava l’estelada al balcó, els veïns em miraven com la nena estranya del quart tercera. Ha plogut molt des d’aleshores i ara que ja no sóc a l’edifici, els balcons en són plens.
Aquells que en aquell moment em titllaven de cosa estranya i d’idealista, més endavant van començar en algun altre moment, que potser sí, que potser ja n’hi ha prou de vexacions a la nostra llengua i cultura, que potser ja n’hi ha prou que ens fotin miserablement la mà a la butxaca i ens la deixin eixuta, que potser ja és hora d’avançar i reclamar desacomplexadament que Catalunya ha de tenir un estat independent.
Si al 1714 ens varen vèncer amb la violència del qui té més recursos, ara som molts els qui pensem que les guerres del S.XXI a Europa només es poden vèncer amb urnes. Quina diferència i quina gran oportunitat! Ara ja som majoria, les tornes s’han girat, ja no és idealisme, és realitat si els catalans ho volem!
Però cal decisió política, cal que no ens tremolin les cames, cal que no ens venguem el país per un plat de llenties, cal que després d’haver cremat infinites etapes en cremem alguna més abans del final. Probablement acabarem sense consulta, si més no, sense consulta autoritzada pel govern espanyol, aleshores caldrà posar-nos d’acord políticament per proclamar la independència.
Cal doncs mostrar al món, que és qui ens ha de reconèixer el dia que proclamem que som un estat independent, la nostra cohesió i fermesa en la nostra determinació de ser un estat. Per això confio que els partits polítics catalans, els del Sí a la Independència, seran capaços de deixar el joc de les cadires a banda, el joc de les dretes i les esquerres a banda fins que tinguem l’estat i vagin sols, amb una sola veu a les properes eleccions europees, amb un únic objectiu, ser el referent i alhora l’eina a Europa per esdevenir ben aviat un nou estat d’Europa.
Perquè només si anem junts serem forts i ho farem possible. Les tornes s’han girat, els qui abans em veien com una cosa estranya, ara volen un estat català i ara és hora d’aprofitar-ho!
Esther Ponsa
