M’han fet falta uns dies per acabar de pair aquesta nefasta entrada al Nadal que ens ha proporcionat el Barça d’enguany. Els meus amics periquitos ni es poden arribar a creure que siguin tercers a un punt del Barça, i la veritat és que jo tampoc em crec on estem. No té nom el que ens van fer sentir diumenge passat al camp. Contra el Madrid pots arribar a perdre, perquè és l’altre gran candidat al títol, però si dónes la cara i saps a què jugues t’ho pots arribar a perdonar. El més trist de diumenge no són ni els tres punts ni que estiguem a set del Madrid. El gran desastre és que vaig veure un Barça dominat, sotmès, controlat pel rival, fins i tot diria que perdonat per l’adversari. Va ser un Barça sense criteri tàctic, sense improvisació genial, sense talent individual, un equip que no sabia què fer ni cap on anar. I tot això no es pot deure, tan sols, a que no hi era Messi. El crèdit de Ronaldinho s’està acabant, però jo confiava a que l’equip tècnic de Rijkaard, Txiki i Eusebio sabrien reconduir la situació.
Tota la temporada passada es van fer evidents els símptomes de patiment excessiu, esgotament mental i un cert tansemenfotisme en l’actitud d’alguns jugadors. Els vam deixar que perdessin la Intercontinental, la Copa i la Lliga, confiats que aprendrien dels errors. No podia ser que d’un any per l’altre s’haguessin oblidat de jugar a futbol! Ara la cosa és molt més greu: sembla que l’estiu no hagi passat i que continuem en la mateixa tònica que el declivi de l’any passat. Hem de començar a saber a quin futbol volem jugar, quin esquema fem servir, si cal canviar-lo en funció del rival, si els millors jugadors per aplicar-lo són els que tenim, si hem de vendre algú per portar algú altre, si hi ha a qui ja no l’il•lusiona jugar al Barça i/o guanyar. Als socis, als seguidors, ens continua il•lusionant veure el Barça guanyador, trobar-nos per celebrar que avui juga el Barça, que avui segur que guanya el Barça i que si no guanya ens haurà fet passar una bona estona de futbol. Tenim ganes de continuar lluint amb orgull els colors i posant la samarreta als nostres fills.
A veure si comencem a prendre decisions de veritat, populars o no, però que siguin les que creguin necessàries per tirar endavant. No hi pot haver res més trist, per exemple, que que en Rijkaard acabi saltant per jugar amb uns jugadors que ell no faria jugar. A la vida, és molt probable que t’equivoquis i ho hagis de pagar, però com a mínim seran les teves equivocacions les que et faran fora de la banqueta, no pas les de ningú altre! I tinc la sensació que alguna d’aquestes decisions s’acceleraran a partir del gener, perquè tal com veia anar-se’n cap al Brasil en Ronaldinho i en Déco sentia que havien de tornar a Barcelona el 28 o 29 de desembre. Vindran quan els toca? Potser de la seva “puntualitat” en deduirem què passarà l’any 2008.
