A tall introductori, hauríem de fer esment en què Judea està dividida entre cristians (nacionalistes) i jueus (independentistes) i romans (espanyols).
Jesús de Natzaret (Artur Mas) entra a Jerusalem (Barcelona) damunt d’un guarà. Ha convocat a tots els apòstols (els consellers i amics íntims) a l’hort de les oliveres (el Pati dels Tarongers). Renta els peus de cadascun d’ells perquè els cotxes oficials no tenen permís per anar a més 110km/h; i, sens dubte, corrent, n’han fet més via.
Som Dijous Sant: es celebra l’últim sopar. Joan (Oriol Pujol), Jaume (David Madí), Pere (Quico Homs) i Mateu (Felip Puig), entre d’altres, passen llista. Tots ells s’han convocat als suburbis de la ciutat (actualment, potser, c/Còrsega 333). Judes, com sempre, arriba tard: ho atribueix al pont aeri. Jesús, en acabat, afirma en veu alta que serà traït. Silenci absolut i la ira als ulls de tothom: qui serà el traïdor?
Som Divendres Sant i Judes ja ha ingressat les trenta monedes d’argent a la caixa (parlem?) #perquèemdónalagana. Ponç Pilat (Joan Rangel) es debat entre si alliberar a Barrabàs (Alfons López Tena) o bé a Jesús. El primer, encapçala un grup de sediciosos. Per sedició, en efecte, entenem l’alçament contra l’autoritat establerta. Cal dir, a més a més, que Barrabàs va rebre classes del profeta Xirinacs, antic usuari de càmping a peu dret, que es manifestava davant la presó romana més temuda (la Model); i d’aquí neix, per aquest motiu, el #plantemnos. Per altra banda, Jesús si va ser arrestat pels romans, va ser per la incontinència petonera d’en Judes: el gran morrut de Judea.
El Governador prefecte de la província romana de Judea (Delegat del Govern Central) compta amb el vist-i-plau del rei Herodes. I Ponç Pilat, doncs, respectant el costum d’alliberar un presoner durant la festa de la Pasqua, ofereix a la multitud deixar lliure Barrabàs o Jesús. El poble, atès que Jesús no ha volgut -encara!- que sigui dipositari del dret de decidir, fa confiança a vint-i-cinc representants de Judea al Senat (Congrés dels Diputats), els quals decideixen condemnar a Jesús. I abans que aquest iniciï el camí de la creu, el congratulen amb la corona d’espines (la llufa d’Espanya com a riota al poble català).
Per cert, si Judes es penjà, Duran i Lleida serà digne d’imitar-lo? Al meu modest entendre, un bon lloc seria el Pi de les Tres Branques.
I ja som Diumenge de Resurrecció: s’ha aixecat la mortalla i Jesús ha pujat al regne del cel. Hem comprovat que el cristianisme no ens va alliberar. I el judaisme encara està esperant l’autèntic Messies. I jo em pregunto: qui ens portarà a la llibertat? Mentrestant, ens hem de conformar com els nens i les nenes canten caramelles amb barretina i espardenyes, tot fent gana per menjar-nos la mona que està de moda: #DoraemonCreudeSantJordi
PS: Fins aquí el guió de la representació teatral d’aquests 100 dies de (des)Govern. Però degut a les retallades pressupostàries i per tal que el poble estigui distret, Herodes es convoca a Mestalla per convidar a una de les seves copetes a l’equip de l’Imperi Romà (Reial Madrid) en detriment del Barça (els jueus escollits: l’exèrcit de Catalunya). I Herodes es molesta en baixar a València, amb totes les seves legions romanes bufant les trompetes de la mort, i atemptant contra la salut pública dels assistents a les grades, a 120 decibels de potència. I és que primer, va deixar cecs als jueus del sud (TV3 #sensesenyal); en segon terme, els del nord s’estan morint de gana (dèficit fiscal); i, finalment, com deia, també deixa sords als isolats del marge dret (i a còpia de no poder parlar en català entre ells, per tant, es veuen obligats a enraonar amb el llenguatge de signes). En definitiva, els jueus que vénen del nord, del sud, de terra endins o de mar enllà, que avui xiulin, tant com puguin.
