Vist des de fora es fa estrany que els polítics catalans renunciïn, gairebé voluntàriament, a aconseguir cotes més altes de poder dins el reduït marc autonòmic espanyol. És una mica com els polítics valons que, després de 200 anys d’independència política, ara es lliuren alegrement als braços del jacobí francès. Pel que fa als polítics més nostrats, tan poca ambició tenen que s’estimen més continuar administrant les minses escorrialles de poder que l’amo espanyol es deixa esgarrapar de tant en tant, en comptes de ser lliures d’humiliacions i dictats aliens i poder així ser amos a casa nostra?
A banda dels germans valencians del sud, que sembla que el seu esperit regionalista ja s’omple prou “oferint noves glòries a Espanya”, i dels valons de molt més al nord que volen l’autoannexió a França, tots els pobles del món aspiren a ser lliures, tant si ja ho són, com si encara no en tenen pas la sort de ser-ho.
Catalunya serà lliure el dia que TOTS els seus ciutadans (catalans, espanyols i estrangers) siguin lliures de decidir democràticament el seu futur polític i econòmic sense pors ni sentimentalismes, votant amb el cap i triant la llibertat, el progrés i el benestar per damunt de qualsevol altra cosa. Al nostre país ja hi ha molts catalans que saben que sense independència no hi ha progrés ni futur, ni per als nostres fills ni per a la nostra identitat i cultura. Cada vegada són més els espanyols i estrangers a casa nostra que, deixant de banda la seva adscripció identitària particular, veuen clar que si viuen i treballen a Catalunya, han de prioritzar i defensar els interessos de Catalunya, i no pas els dels veïns de ponent. Sentir-se espanyol o senegalès o argentí no ha de ser un impediment per defensar lliurement allò que beneficia Catalunya i TOTS els seus ciutadans.
El 28 de novembre tots hauríem de votar amb el cap, i també amb la mà a la butxaca, siguem qui siguem, i vinguem d’on vinguem. D’aquesta manera cada vegada serem més visibles els qui volem el dret a decidir sobre el nostre futur, en llibertat, sense imposicions espanyoles, lliures de debats identitaris i de cotilles constitucionalistes.
Tal i com sempre prediquen els espanyolistes d’aquí i d’arreu, centrem-nos en el que realment interessa la gent, en els seus problemes: el benestar econòmic, la creació de llocs de treball i la qualitat de vida. Sense la substracció diària per part de l’Estat de més de SEIXANTA MILIONS D’EUROS, amb una economia diversificada i internacional com la catalana, l’actual crisi econòmica no hagués estat tan cruenta com ho és a hores d’ara a casa nostra, i certament ja enfilaríem el camí de la recuperació com ho fan les economies més avançades del món. A què hi esperem? Qui vol ser dependent i pidolar ajudes i favors quan ho tenim tot per tornar a ser un gran país? Hi ha cap motiu per justificar la nostra continuïtat dins l’Estat espanyol, després de segles de repressions, guerres i humiliacions? El 28 de novembre, tots triem. Tu també.
