Seria el millor, principalment pel que és España, si a l’altra part hi hagués el mínim exigible d’intel·ligència, sentit d’Estat i de patriotisme constructiu, no d’imposició, o, si més no, la voluntat de asseure’s per parlar i negociar.
Alfred Bosch ha defensat, a la Comissió Constitucional del Congrés, una proposta per a la restitució de la sobirania i els drets històrics de Catalunya i la derogació dels Decrets de Nova Planta, signats el 16 de gener de 1716 per Felip V, per la qual el poble de Catalunya serà reconegut com a dipositari de la sobirania nacional creant, a més, una Comissió Estat – Generalitat per a la restitució i compensació de les conseqüències territorials, jurídiques i econòmiques derivades des de la imposició del Decret fins els nostres dies.
La seva demanda no és res més que recuperar el que ens van prendre en aquell moment, com la sobirania lingüística, jurídica, fiscal, econòmica i institucional, incloent el concert econòmic que el govern central ens nega, fins i tot l’autonomia respecte al poder militar.
Seria el millor acceptar-ho com una opció per sortir del etsocac estructural al que va abocada España, i no en el que es refereix a Catalunya tan sols. Si pel Principat pot ser un camí totalment incert el viure sobiranament en l’actualitat, en cas de que així ho vulgui la gran majoria dels seus habitants, si que es podria preveure en part, si més no econòmicament, un futur d’España sense el que “hi aporta” Catalunya. Més valdria pensar en això i no malgastar totes les seves energies en menyspreus, insults, amenaces, creant pors i prohibint el poder fer un referèndum per determinar si, majoritàriament, els habitants de Catalunya volen seguir formant part d’aquesta España o prefereixen iniciar un nou camí cap el futur sobiranament.
Més valdria dedicar-se a provar de reobrir els ponts d’apropament, d’entesa i de negociació que, intentat per Catalunya, mai han estat correspostos a l’altre costat. Haurien de ser conscients de que un dia arribarà en que els seus arguments només emparats en la Constitución Española, ara ja molt discutibles, ja no siguin defensables de cap manera i que més valdria entendre’ns.
Per això, però, els hi caldria deslligar-se de la part radical que s’ha apoderat de l’Estat i que, des de Madrid estant, segueix entestat en la idea de que allò és España i que els demès han d’acatar i obeir les seves decisions què son para “bien de todos los españoles”. Si que és cert que ho fan sense que ningú, tret de Catalunya i el País Basc, ho qüestioni i reclami un diàleg, per tan, amb el consentiment de la resta… Senyal inequívoca de que, a uns els hi ha sentat prou be el “café para todos”, i a uns altres ja els hi està be.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
