Dijous
L’editor Quim Torra em convida a la presentació del llibre: ‘La porta de la gàbia’. A jutjar pel títol premonitori, comprenc que els ocells no saben romandre entre barrots. Potser per això, l’entranyable Jan no sap volar si no és amb les seves pròpies ales. Si més no, és ben comprensible, això. Al cap i a la fi, s’ha guanyat l’escó, em comenta l’A. De fet, s’entesta en dir-me, furibunda, que és seu, des del vellut d’un vermell encès que fa por fins als botons de les votacions i el micròfon personal i poder pujar al faristol quan pot. No crec que pixi colònia, sincerament. De totes maneres, durant els dies que vindran, però, ja anirem desfilant aquest cabdell d’Ariadna, encara que, interiorment, pensi que ens tornarem a perdre… A propòsit, per tant, us recomano que aneu estalviant els pempins i que trenqueu la guardiola el mes que ve, per Sant Jordi. Mireu el catàleg d’A contra vent, si us plau. No només fareu ric al meu amic que edita clarividències, sinó que, en el fons, us somriurà la fortuna: sereu més lliures.
Divendres
Qui és Laporta? Un home amb un neguit incontrolable i una fera que no s’amansa mai i que exhibeix múscul després de l’estirabot de torn. Però, i què, si és així? Tot contemplant les cares dels meus amics amb gintònics a les mans, entenc que un negociador de bona fe no és una amenaça creïble. Tinc la sensació que estem vivint un altre 14-D, el qual durarà més del compte. Parlo d’aquell dia que, després d’haver fet la primera onada de consultes [13-D], molts van tirar el barret al foc veient l’Àgora de TV3. I què passa quan els interessos dels -suposats- alliberadors xoquen diametralment? Doncs que improvisem i fem el sabatot. I ja hi som, altre cop, que fem un espectacle mediàtic mentre només uns pocs poden sucar les galetes de mantega a dins dels reservoris de les essències pàtries. Penso que vivim en un país ben estrany, en el qual, segons els partidaris més bregats, es diu que és Laporta qui l’ha d’emancipar; a qui han calumniat de volta i mitja i és un molt bon professional en els mitjans de comunicació es diu Finestres; i per a uns quants, qui radia la rudesa necessària és la ploma d’en Sostres. Bé, jo em pregunto si no hi ha cap cognom que es digui “Fonaments”, per exemple. S’accepta Pujol com a sinònim parcial, doncs? Res és casual, a casa nostra; i em sembla que ja ho he dit tot. Primer, vam construir i, en segon terme, farem el cim. ‘Independència o rendició’. Us sona? Anem bé.
Dissabte
Dia de comparses. L’independentisme, com el carnestoltes, sempre ha fet pals de cec. Desfilen patums pels carrers; talment una convenció de celebrities. Cèsar, Pompeu i Cras, guanyen el primer concurs de disfresses. Matiso: Laporta, López Tena i Uriel. Ja vaig argumentar que els triumvirats estan condemnats a morir, tot i que vam tolerar i defensar que Solidaritat havia de temptejar el terreny i aprofitar les oportunitats. Però després de les eleccions, s’han accelerat les partícules; massa, fins i tot. S’ha formatejat el moviment perquè el partit deixi de ser virtual (des del principi que era així, de real; amb tot, n’hi havia que no ho sabien). Resultat? Beneficis limitats i costos elevats. S’han desat en un calaix les promeses de comunió entre les parts implicades i s’ha fet -implícitament- fora del taulell de joc al cap de cartell. Els més sentimentals clamen que això és una crònica d’una mort anunciada. En tot cas, encara no assistim a l’enterrament de la sardina. Sí sé, però, que vindrà la quaresma, i després Setmana Santa. Vaja, aneu descansats, que l’actualitat ja anirà prou carregada, a partir d’ara.
DIumenge
Sense Convergència no hi ha independència, m’etziva la meva amiga I. Té raó. Em poso a barrinar per què. Mentre que els partits independentistes semblen un mercat d’ocasió, Convergència s’apropa a una teocràcia. Anem a pams. Analitzo la naturalesa dels seus edificis; res més que això. Els primers, prototips d’organitzacions, s’enlairen exponencialment fins que tenen el seu Dimecres de Cendra particular. El segon, per altra banda, si demana entre els seus fidels que es voti a un ficus, es votarà a un ficus. El problema, en aquest sentit, veiem que s’anomena disciplina. Això és el que separa els somiatruites dels triomfadors. El mateix Carretero se n’ha adonat que no són més que quatre gats i que 1+1+1+1, tanmateix, segueixen fent 1. Portabella, hàbil com pocs i amb la mirada posada a la tardor per presidir Esquerra, engalta un xut diàfan a la creueta: #anemjuntsbcn. I aquí, Laporta. Quan l’equip està estabornit, el líder ha de demostrar que l’és. Trias sap que serà el nou batlle del cap i casal, però també sap que necessitarà el tercer espai com el pa que menja. La capital demana -i té- set de país. M’agrada la nova Barcelona que visualitzo. Murmuro, de fons, el ‘Tots units fem força’!
Dilluns
Quedo amb en M. Ell, com tants altres, és un talent desaprofitat: l’han arraconat perquè la seva gran pega és que pensava. Ho lamento. Tot i que les cames pesin, el moviment, l’independentisme, no està cansat. Per aquest motiu, no perd l’esperança, ell. Li van vendre una moto que no és i per això s’ha mostrat disconforme. Honest com escassa és la pau al Magreb, no és un pipiol. Serà jove, sí, però per formar part de la política vetusta de sempre, prefereix fer servir el cap. Entén que cada municipi serà un món a part perquè cada casuística és diferent. Tothom vol el millor pels seus i a fi de bé sacrifica les seves hores lliures pel col·lectiu. Malgrat nosaltres, ho aconseguirem.
Dimarts
Escudella de recapte. Col bullida i cigrons desfets. Botifarres, pasta i pilotes a dins de la marmita. Bols buits i culleres preparades. Una munió de gent fa cua. Mengem com a bons germans, amb el permís d’en Cesc, que no sap jugar al Camp Nou amb la samarreta de l’Arsenal. Entre els escoltes, com entre els jugadors del Barça, una persona bona es veu com una oportunitat en comptes d’una competència pel teu complexe d’inferioritat. Trobo que l’independentisme n’hauria d’aprendre, dels escoltes i dels jugadors del Barça. Ningú pot tapar-se les vergonyes perquè tothom s’accepta tal i com és. No hi ha mai suma zero. Les revolucions, si són, les són perquè neixen de colze a colze, miren de fit a fit i parlen de tu a tu. L’estratègia és l’horitzontalitat d’acció. Serem el que vulguem ser.
