La multitudinària manifestació del 10 de juliol del 2010, amb més d’un milió de persones al carrer amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, tot just desprès de la sentència del T.C. Que retallava l’Estatut aprovat pel nostre Parlament i referendat pel poble, no va ser degudament processat i fet valdre a fora per l’estament polític. En aquella ocasió significava amb rotunditat la indignació del país i el convenciment i la força amb que estava disposat a actuar i hom creia que marcaria un punt d’inflexió en la política catalana.
Ara, als motius per no quedar-se quiet, cec, sord i mut s’en hi poden afegir tot un reguitzell que evidencien que no podem sentir-nos part del projecte present i futur comú d’Espanya.
Si be podriem “compartir” la corrupció sense l’adequat càstig i les escandaloses pensions vitalícies, si que és cert que d’altres obstacles s’originen només a fora i ens repercuteixen ben directament, com podria ser la nul·la eficàcia del B.E. com supervisor dels desastres financers i econòmics dels que som víctima, o la verdadera cirereta del pastís, que pot ser la prepotència en que fa servir el PP la majoria absoluta guanyada a les urnes, i la part que afecta directament a Catalunya que és l’atac dur i constant a la base de flotació de tot territori: el finançament i la llengua pròpia.
Per si no hi hagués prou ingredients, mentre l’Estat “redistribueix” els nostres impostos perquè altres puguin viure -i alguns millor que nosaltres- la Generalitat no pot afrontar els seus pagaments puntualment i el Govern es veu obligat a demanar ajut a l’Estat. Així de còmic !. Com ha dit recentment l’economista Santiago Niño-Becerra: “Es todo un poco raro, ¿no?. Catalunya solicita un rescate de 5.000 millones d’euros a alguien a quien entrega anualmente 16.000 millones d’euros mas de lo que recibe”.
No es podia exigir que, per poder-ho fer, sigui a càrrec de l’espoli de l’últim exercici en lloc de demanar acollir-nos al Fons de Liquiditat creat pel Govern central per “ajudar” a totes les Comunitats Autònomes ?. En aquest pas, entrem i acceptem les seves condicions donant “l’última gota de la sang d’autogovern que quedava”, ja que les condicions polítiques que el Govern diu que es negarà a acceptar ja estan fixades per decret, segons estableix la Llei d’estabilitat pressupostària, a la que el govern de Catalunya hi va donar suport.
España està acostumada a la veu dels autonomistes o federalistes. Ara ja comença a sentir, encara que la seva fatxenderia no ho deixi reconèixer, l’augment del món independentista al nostre país, i això si que els hi fa por de veritat, d’aquí els continus atacs de desprestigi i difamació per fer el caldo de cultiu per posar-nos a tothom en contra i per fer-nos por, més que res als indecisos i als que encara creuen que podem encaixar dintre del projecte que s’està dibuixant al km.0.
Per Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, “L’autonomisme ha estat una via ideada per diluir la nació catalana en el conjunt d’Espanya fins a la seva assimilació, expressat en l’espoli fiscal, l’ofec a la llengua, l’escassa inversió en infraestructures… en definitiva, arribar a l’anorreament”,
“La pertinença a España ens aboca a la nostra pròpia autodestrucció com a país”, ha manifestat l’economista X.Sala i Martín en el seu blog.
Però, són més vàlides les raons argumentades per ser a Barcelona el proper 11 de setembre o per quedar-se a casa a veure que passa ?. Està clar que la disconformitat s’ha d’expressar, del contrari no hi ha dret a queixa però, els nostres representants, tots a una (menys els que mai hi podrien estar d’acord), independentment de haver participat a la manifestació o no, ara si, agafaran el relleu que els hi passi el seu poble i el gestionaran amb decisió fins les últimes conseqüències ?.
Per uns, son les ganes de exterioritzar, més que res on s’ignora, o és vol ignorar, la disconformitat a un tracte que porta al radicalisme, pacífic, cada dia a més gent, i pels altres ha de significar clarament que no és pot jugar eternament amb els sentiments de la gent i que, qui ara està a per totes, donat un nou cas de frustració, pot ser el primer en girar l’esquena.
Publicat a http://www.reusdigital.cat/
