Separació de mutu acord

Quan una parella arriba a un punt que la seva relació es fa insostenible, que tot són retrets i malfiances, que de la seva deteriorada situació acaben rebent tercers sovint innocents, el més intel·ligent és plantejar-ho obertament i, si no hi ha punt de retorn, separar-se.

Una de les causes més manifestades per una de les parts és l’ofec, la sensació d’estar sotmès a la voluntat d’algú que anul·la bocins de la llibertat individual de l’altre.
Avui dia tothom té clars conceptes com la igualtat, el respecte i molts d’altres que fan referència a la llibertat de l’individu, sagrada, i als seus drets com a persona. Els polítics se n’omplen la boca.

Però quan parlem d’això i ho apliquem als drets dels pobles aquests conceptes es perden de vista. O potser és que ens hem acostumat a conviure entre conflictes: a tenir uns quants veïns a l’escala que s’escridassen y veïns més o menys llunyans al planeta que es disparen i es maten. I anar fent.

O és la por “a perdre” la que fa actuar així parelles i països?

La independència és el millor camí per a una bona entesa, ja que parteix del reconeixement mutu entre iguals. I aquest és el problema: la premissa de sortida no s’accepta d’igual manera. Quan s’assoleixi aquest reconeixement s’haurà donat el gran pas.

En termes econòmics ho va dir Milton Friedman, nord-americà guardonat amb el Premi Nobel d'Economia: “Si un intercanvi entre dues parts és voluntari, no esdevindrà llevat que ambdues parts creguin que se’n beneficiaran. La majoria de les fal·làcies econòmiques deriven del perdre de vista aquesta simple reflexió”.

Catalunya, així en general, té més arrelat aquests principis que no pas Espanya, així en general. Quan ambdues parts hi coincideixin serà possible la separació. La de mutu acord, és clar.

Ricard Carnicer