El 3 d’agost de 1918 neix a Barcelona la pedagoga, escriptora, traductora, actriu i directora teatral Maria Aurèlia Capmany. Ha estat descrita amb una ampli ventall d’adjectius (molts dels quals, almenys aparentment, contradictoris): carismàtica, sincera, arriscada, polèmica, generosa i subtil; però també tossuda, reservada, tímida, insegura i prudent. No és estrany, doncs, que sigui tan difícil catalogar la seva obra, caracteritzada per un seguit d’aventureres literàries, en què l’autora explora els matisos propis de diversos gèneres literaris, sense oblidar la seva importantíssima tasca de recuperació i d’adaptació de clàssics
Inicia la carrera literària quedant finalista del premi Joanot Martorell l’any 1947 amb Necessitem morir (publicada el 1952), guardó que guanya al cap de d’un any amb El cel no és transparent. A més, en la seva producció, destaca El gust de la pols (1962), Un lloc entre els morts (1967) o La rialla del mirall (1989).
Aquesta faceta de novel•lista es complementa quan l’escriptor Jordi Sarsanedas li demana que escrigui una obra per a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. D’aquesta manera, amb Tu i l’hipòcrita, Capmany s’estrena en el món del teatre (1959). I, el 1960, amb Ricard Salvat, crea l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual encarregant-se dels cursos de literatura dramàtica. És una època molt precària per al teatre i aquesta escola es dedica a la formació i a la producció dramàtica, amb la clara i costosa intenció de fer ressorgir el teatre català, tot fent una tasca pedagògica de rescat històric. L’obra Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya, que escriu en col•laboració amb Xavier Romeu causa un gran ressò entre els crítics i els polítics de l’època. A més, fa incursions en el teatre de cabaret d’intenció crítica, amb peces per ser representades a La Cova del Drac, local de moda de Barcelona durant aquesta mateixa dècada. I, a més d’escriure, puja als escenaris per participar com actriu en varies obres de teatre, com L’Auca del senyor Esteve o Primera història d’Esther. I, també com a actriu, salta al setè art a la pel•lícula El vicari d’Olot de Ventura Pons.
En el llarg llistat d’adjectius que hem citat per definir Maria Aurèlia Campamany, potser caldria afegir-li el de sorprenent, perquè, en cadascun dels passos que fa al llarg de la seva vida, aconsegueix sorprendre els seus contemporanis. Com hem vist, la seva vocació va més enllà de la literatura i, amb les primeres eleccions municipals (1979), esdevé regidora de cultura de l’Ajuntament de Barcelona.
En aquest sentit, a l’article “L’obra ben feta”, aparegut al Diari de Barcelona el 3 d’octubre de 1991, Patricia Gabancho sosté “Tots els personatges són singulars, però n’hi ha que són estrictament irrepetibles. Ho era l’Aurèlia Capmany per múltiples raons. Tenia les arrels plantades en un món perdut per sempre més: el de la cultura intel•lectual d’abans de la guerra. (…) Era, també en això, un producte d’un altre temps: valorava la cultura oral, llaurada mot a mot, en temps dels monosíl•labs i de les imatges. Quasi Noucentista, l’Aurèlia somiava una obra ben feta. I la millor obra va ser el seu personatge, ella mateixa.”
