Espanya ha recuperat aquella tradició tan arrelada a la seva història de l’empresonament ideològic, ara fins i tot preventiu. En aquest cas l’aplica a uns senyors que no han fet més que convocar el poble per manifestar pacíficament el seu rebuig a mesures injustes fins i tot a la llum de la pròpia legislació espanyola, interpretada abusivament per jutges i fiscals al servei d’un partit polític per motius igualment ideològics.
Vostè, senyor guàrdia civil (o policia nacional, que pel cas tant li fa) està convençut d’estar al costat dels bons, dels patriotes, dels espanyols que senten allò que tot espanyol hauria de sentir, i potser li surt de ben endins, perquè així li han inculcat, la convicció que els qui no senten d’aquesta manera no mereixen més que el pitjor, sense drets, proporcionalitats ni matisos.
Vostè està convençut que els polítics, jutges, fiscals, monarques, ministres… que figuren en el seu bàndol, se l’estimen, valoren i reconeixen la seva tasca, se senten orgullosos de vostè, i que a tots els uneix una identificació i defensa dels mateixos principis patris, d’una mateixa cultura i identitat que no cal ni tant sols que es defineixi com a democràtica, en la mesura que sigui identificable com a comú o compartida. Una cultura que, segurament per vostè, no té res a veure amb la literatura, l’art, la música, l’arquitectura… Té més a veure amb els toros, que tot i que potser vostè no n’és aficionat, defensa només perquè percep el seu qüestionament com un atac intolerable a això que és vostè, a això que només sap definir apel·lant a la “fiesta nacional”, al “soy español” o a “la roja”.
Si li pregunto en què es concreta aquest “soy español” vostè tindrà molts problemes per explicar-m’ho. Li serà molt més fàcil fer-ho identificant allò que no és. En el “a por ellos”, vostè té molt clar, ara sí, qui són “ellos”. Aquells que tenen una llengua diferent a l’única que vostè probablement ha après, aquells dels quals sap que no se senten part del “nosotros” i que no s’identifiquen amb tradicions com aquesta del toros que potser vostè tampoc, però que defensa igualment perquè a això ha reduït la seva identitat, aquells que són diferents perquè el seu accent, les seves festes, costums i tradicions, els seus acudits, les seves danses i cançons, els seus símbols i les seves insígnies, no són les mateixes que formen el seu petit univers identitari. Per això, perquè no és realment capaç de definir-se més que a través de la comparativa i oposició a allò que no entén, vostè se sent insegur davant la diferència, la percep com a perillosa, com una agressió, l’odia i esmerça tants esforços com pot a combatre-la.
No s’amoïni. No està sol. Si alguna cosa uneix vostè amb milions d’espanyols al llarg de la història del seu gloriós país és precisament aquesta dificultat per definir-se identitàriament com a nació. És exactament per això que Espanya mai ha sabut ni volgut assimilar la diferència i constituir-se en allò que en diuen un estat plurinacional de debò. És per això que Espanya només ha estat sempre capaç de definir-se en oposició a enemics interns o externs. Perquè només a través del “ellos” ha pogut mai copsar una certa sensació del “nosotros”.
Amb tot, malauradament per vostè, l’hi he de dir que aquesta fantasiosa unió amb les seves classes dirigents no existeix. Vostè no és l’orgull de cap polític, de cap jutge o fiscal, de cap monarca. Tampoc no és cert que vostè tingui cap objectiu ni identitat compartida amb aquesta gent. Vostè només és l’eina que els hi fa la feina bruta perquè puguin seguir extorquint el país, enriquint-se amb els seus impostos i les pensions dels seus pares, i mantenint o incrementant el seu frenètic nivell de vida. Si vostè creu que comparteix res amb aquesta gent, faci una ullada a les seves mansions, als seus barris, als seus empleats, als clubs i restaurants que freqüenten, als seus comptes corrents a nom seu o dels seus familiars, a les escoles on envien els fills, als seus cotxes, als hotels de luxe i als seus viatges. Vostè no té res en comú amb ells ni amb els seus interessos. Ni el seu entorn, ni el seu context social, ni les seves famílies, ni els seus objectius i valors seran mai compartits. L’únic valor de qui l’ha enviat aquí és viure bé a costa dels demés. I vostè, senyor meu, és un d’aquests “demés”. Per a ells, senyor guàrdia civil, tingui-ho clar, vostè també és un “ellos”. Un “ellos” de classe baixa explotada. I mai no serà per a ells un “de los nuestros”.
Potser vostè té un avantpassat (avi o besavi) que va lluitar per la república i per la justícia social de la seva gent, en contra d’explotadors com aquests els interessos dels quals avui vostè serveix. I qui sap si vostè, en el fons de la seva ànima, ha de malviure amb la sensació d’estar servint els continuadors d’aquells que van matar o empresonar el seu avantpassat per haver lluitat pels drets de la seva gent.
Sí, senyor guàrdia civil, aquests aprofitats són els que després venen, vestits amb camisa oberta, a fer-se passar per un més de vostès. Li donaran un copet a l’espatlla com si fossin col·legues i els hi deixaran anar una arenga amb aquell accent de barri i aquella familiaritat tant seva que li sonarà com si fossin camarades del bar de tota la vida. Li diran que són l’orgull del país, que són el fonament de l’ordre i de la llei, la columna vertebral del seu estat de dret. Però vostè sap, malgrat no pugui admetre-ho, que després del “paseíllo” per animar la tropa, aquell neci aprofitat se’n tornarà a la seva bona vida de luxe, que és allò que vostè en realitat està defensant a Catalunya. Vostè en el fons sap prou bé que, tot i el copet a l’esquena, vostè i els seus companys no els importen gens. I que per molt que els vulguin fer creure que comparteixen una idea de país, vostè i aquests cínics del govern no van (mai millor dit) en el mateix vaixell. I ho sap perquè la realitat és que, a dia d’avui, vostè porta setmanes tancat en un espai minúscul, tractat exactament com la insignificança instrumental que vostè és pels seus governants.
Pensi en les condicions dels presos polítics engarjolats per defensar pacíficament el que pensen. I ara pensi en les condicions que vostè i els seus companys porten setmanes suportant a les estretes cabines d’aquests miserables vaixells on encara hi hauran d’estar força més dies allunyats de les seves llars i les seves famílies. Motius i durada a banda, segurament les seves condicions a dia d’avui no són pas millors que les dels senyors Sánchez i Cuixart. I pensi que la seva irritació als de dalt no només no els importa, sinó que els va d’allò més bé, perquè calculen que així podran esbravar i desfermar la seva ràbia i frustració quan a ells els calgui i contra aquells que a ells els convingui.
I ara repeteixi’s tant com calgui que sí, que vostè l’importa molt al govern, als polítics i reietons que s’omplen la boca d’elogis al seu cos des de la comoditat de les seves cases en barriades exclusives, des dels seus càrrecs ben remunerats i el seu estatus de privilegis que vostè està protegint des de la seva cel·la en aquest trist vaixell. Repeteixi’s que el valoren d’allò més i que sí, que segur que vetllen pel seu benestar i el de la seva família. Repeteixi-s’ho tant com calgui mentre mata el temps tombat a la llitera de la seva presó particular. Repeteixi-ho fins a creure-s’ho si no vol acabar boig. Foragiti la veritat insuportable de la seva ment, la certesa que només és carn de canó i que en el fons el tracten tan malament i en condicions tant dolentes com a aquests presos polítics per un motiu massa dur d’acceptar: Vostè els importa exactament el mateix que aquests dos ciutadans empresonats. Una merda.
