Sentís i la justícia

Voldria dir la meva sobre el cas Sentís i la polèmica entre Bofill i Villatoro. No entenc la insistència de Villatoro en la necessitat de despolititzar l’estètica. Hi ha divisions que no es poden fer, és la gràcia i la complicació de la vida. Puc entendre la posició de Villatoro com el producte d’una generació que sovint s’ha vist forçada a treure ferro a tots els grans assumptes, però més enllà d’això el seu raonament se m’escapa. Si escriure ens posa en evidència és perquè delata els límits del nostre sentit de la justícia. Escriure és, bàsicament, jutjar, sospesar, pronunciar-se. Valorar cada mot, enllaçar cada frase, triar un tema o un altre, decidir el to, demana posar tot el talent i tota la força de voluntat al servei d’una idea de justícia integrada, total. Un autor val el que val la seva veritat. Si es premia l’obra esgrogueïda de Sentís es premia també la seva veritat i el seu sentit de la justícia. No em diguin que el premi no és polític. Que el franquisme polititzés la literatura no vol dir que la democràcia l’hagi de despolititzar, només vol dir que l’ha de polititzar seguint els seus propis criteris. En tot cas, friso per veure com els espanyols apliquen aquesta suposada despolitització de l’art al llibre sobre Pla que trec la setmana que ve. I també espero veure com s’aplica a l’obra de Bofill i del meu estimat Sostres, que escriu com els àngels i que, encara que de vegades l’ompliries de petons i d’altres l’asseuries a la cadira elèctrica, si alguna cosa no li falta és una idea de veritat i de justícia.