Veig que aquest diari es diu La República, i la veritat és que em té desconcertat, no sé a quin nassos de república es refereix, la francesa, la del Congo, la d'Ikea? Perquè si es refereix a la catalana està mentint, tret que li concedim la llicència del penós pensament màgic català. Catalunya és avui, sobre la terra, una vulgar regió espanyola, part de la monarquia espanyola, i la resta és tocar la flauta. Catalunya, aquell país infantil on es confon desig amb realitat i on no es treballa per fer realitat el desig a manca de voluntat. Catalunya, allà on el desig és la realitat i la realitat és el desig. Catalunya, regió esquizofrènica de la monarquia espanyola per voluntat autonomista catalana, mentre els seus ciutadans afirmen ser república. Catalunya, on les paraules no signifiquen el que signifiquen perquè no signifiquen res, i per tant on qui pronuncia les paraules fetes promeses després no veu reclamada la responsabilitat pels incompliments. Catalunya, on una paraula com “procés” pot circular cofoiament durant anys sense que ningú sàpiga què significa el tal procés perquè mai hi ha hagut procés de res.
Prosseguim. Tal com he repetit durant lustres, i com el lector pot comprovar a través dels meus articles, inclosos els escrits des de molt abans de l’aparició de l’inefable processisme, Catalunya no és ni serà mai un país independent a causa de l’oligofrènia profunda d’aquest poble, expressada en la manca de voluntat de la inefable ciutadania, que fa poc deia ser independentista i que ara diu ser demòcrata. “Això va de democràcia”, diuen, o més aviat els diuen que diguin. Això, per als despistats, i en traducció entenedora, significa “això no va d’independència”, perquè si anés d’independència dirien “això va d’independència” i no pas de democràcia, com és natural i comprensible per a un nen de tres anys, malgrat que el que no pot entendre el nen de tres anys és a quina democràcia es refereixen els reis del “tu ja m’entens” catalans. Però tranquils, jo els ho explico —als nens, car naturalment no espero que ho entenguin els adults. La democràcia a què es refereixen els adults catalans és l’espanyola, no endebades se sotmeten, acaten sempre la seva llei pronunciant, això sí, èpiques i líriques frases de determinació de gosset petaner patriota, xerrameca vergonyant, i esperen, com ha estat per exemple el cas recentment, la sentència de la justícia espanyola per posar el crit al cel i sortir als carrers a tallar carreteres i aeroports.
Surten al carrer, curiosament, i per cert que és allò que no van fer fa dos anys, sortir al carrer i exigir als seus polítics el compliment del resultat a les urnes arran de votar i guanyar un botifarrèndum un tal 1-O, que ells mateixos van qualificar així, no pas jo, en no exigir-ne el resultat als seus polítics sortint al carrer el 28-O i, no tenint-ne prou, tornant-los a votar, i en eleccions autonòmiques, ergo espanyoles, el 21-D, dos mesos després del botifarrèndum que, recordo, era per la independència catalana i havien promès que n’implementarien el resultat en un màxim de 48 hores. Sensacional, oi? El que no van dir és que s’entregarien a les autoritats espanyoles els uns i tocarien el dos a l’exili els altres en un màxim de 48… segons. Res preparat. Cap intenció en cap moment de fer la independència. Engany. Jugada estúpida de farol a un estat, “jugàvem al pòquer, anàvem de farol” (Clara Ponsatí dixit), i més com l’espanyol, per obtenir competències. I ara, frustració, ràbia, rebequeria, aldarulls amb conseqüències imprevisibles, probablement greus, i segur que cap de bona. I és estrany, perquè el processisme sempre parla de fer “les coses ben fetes”. Tremolo, doncs, només de pensar com seria si les fessin mal fetes.
Ara mateix hi ha qui té esperances que aquests talls de carreteres i bloqueig de l’aeroport desemboquin en… no sé què, i ningú tampoc sap dir on. Però tant se val, no calen concrecions aixafa-guitarres, que ja he dit que els catalans viuen de fantasies, o pensament màgic, o wishful thinking per als esnobs. Repeteixo, i ja ho avanço: els aldarulls no només no serviran de res, atès que no hi ha un suport institucional, governamental, polític al darrere, i sent des del parlament on es declara una independència, sinó que resultarà altament perjudicial i perillós. El cinisme del desgovern català els fa animar la gent a trencar-se la cara davant la policia amb ridícules proclames èpiques, mentre que és el mateix desgovern qui envia la policia a trencar-los la cara. I la imbecil·litat de la gent consisteix a anar-hi per a menys que res, i després tornar-los a votar. Amb un poble així de burro, jo de gran vull ser polític processista. Amb una mica de sort, però, Espanya aplicarà el 155 i els fotrà al carrer. Creuo els dits.
Els abrandats catalans han esperat la sentència espanyola per sortir al carrer a posar el crit al cel, deia. Estan pendents del que els permet i no permet Espanya. Són grans independentistes espanyols. Els aldarulls no són per la independència catalana, sinó que protesten per la duresa, diuen, de les sentències contra els presos polítics. Per això surten al carrer ara i no ho han fet abans. Estan pendents, se sotmeten a la llei espanyola, l’acaten, la reconeixen com a seva, i simplement la troben injusta. Per això han esperat la sentència, per veure si l’amo els tractava amb magnanimitat, en una nova mostra de desconeixement de la naturalesa de l’amo o de funcionament de qualsevol estat. Accepten que l’amo els pegui, però que els pegui menys. Què hauria passat si les sentències haguessin estat toves? Haurien estat agraïts. Què hauria passat si haguessin absolt els acusats? Ho haurien celebrat. Haurien celebrat, doncs, la magnanimitat espanyola, i a sobre s’haurien sentit victoriosos. Imbècils. Esclaus.
Els catalans no han sortit al carrer a reclamar la independència, han sortit a indignar-se per la injustícia de la seva llei espanyola. No han sortit al carrer a carregar contra els seus polítics catalans cínics, ineptes, estafadors i paràsits autonomistes. No. Han sortit al carrer per legitimar la justícia espanyola, reconeixent-la com a pròpia, en exigir-li clemència fent barricades perquè troben dures les sentències que els han aplicat. No troben justa la seva justícia espanyola.
Els catalans són hispanoaddictes, però també addictes als Nostres, o sigui la tribu i els gurus de la tribu. Una tribu catalana hispanoaddicta. De frenopàtic. I si Espanya aplica el 155 arran dels aldarulls, no hi ha dubte que encara hi haurà més aldarulls per defensar el govern d’estafadors catalans suspès. Tant se val que no defensin la gent, tant se val que els enviïn la policia a atonyinar-los, tant se val perquè “són els Nostres, i els votem perquè són els Nostres”. Perquè el catalanisme processista és això: resistencialisme, defensa comunitarista, facin el que facin els Nostres, compleixin les promeses o no, perquè son els Nostres. El catalanisme processista, ara rabiós per la frustració, és gaudi del victimisme i la superioritat moral, és donar lliçons a Espanya de democràcia, “això va de democràcia”, de bondat, de civisme, d’espelmes, de flors, de somriures revolucionaris, de llacets grocs, de no llençar papers a terra, de ser compresos i estimats, de tenir raó —“el món ens mira”. Psicopatia de l’acomplexament. El catalanisme és tribalisme, i consisteix a perdre sempre, a gaudir de la derrota col·locant tots els jugadors —els Nostres— sota la porteria per no rebre cap gol. “Fem pinya, unitat…”, us sona? La dissidència és per tant l’enemic: “fas mal al procés”, “poses pals a les rodes…”, us sona? Pur autoritarisme. De gent molt demòcrata i bondadosa, això sí, sort d’això. Per als catalans, la derrota és la victòria, perquè la victòria real, guanyar, implicaria haver d’assumir responsabilitats, resultar antipàtic prenent decisions de poder i, sobretot, deixar de gaudir del victimisme i avorrir-se sense diumenges d’arrossades grogues i tota la infinita i imaginativa gamma d’entranyables performances. L’al·lèrgia catalana al poder no té cura.
Els catalans primer se sotmeten a la llei espanyola acceptant falses declaracions d’independència, després voten de nou els artífexs de l’estafa, i a continuació es rebel·len contra la justícia espanyola quan obra en conseqüència. No es pot ser més idiota.
Els aldarulls actuals no donaran cap fruit. Ni mig. Al contrari. Sense suport polític darrere o directament en contra, com és de fet el cas, la gent actua com pot. Gallines decapitades. Tot s’ha fet i s’està fent de la pitjor manera imaginable. Els aldarulls seran el pretext servit en safata per a l’augment de la repressió espanyola als catalans, i per postres generaran la idea estúpida que la independència no es fa ocupant aeroports i tallant carreteres, perquè ja s’haurà provat, i sense resultat.
Les raons de les sentències judicials espanyoles als presos trilers m’han semblat naturalment justes segons la seva llei, a la qual, repeteixo, el processisme es va sotmetre sense oposició en no fer la independència, i els anys imposats m’han semblat previsibles. Jo tenia la remota il·lusió i el xampany preparat a la nevera perquè la sentència fos de tres dígits contra els inútils polítics i els palmeros de la societat civil que, amb la seva mentida conscient i continuada, han arruïnat la independència i, així, com a mínim dues generacions de catalans. Com que és absurd creure que els gurus presos processistes mai seran jutjats pels tanoques catalans en una Catalunya independent, almenys està bé que ho hagi fet Espanya, per lamentable i humiliant que sigui.
Sí, ja falta menys per a l’assimilació total. Que sigui aviat, si us plau, d’una vegada.
Si aquest article us ha semblat escandalós o pecador, pregueu per la redempció de la meva ànima. Jo estic tranquil, perquè sé que el vostre Mossèn de Lledoners és tot Amor i m’absoldrà. Amén.