La sentència de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sobre l’obligatorietat de fer el 25% en castellà de l’horari lectiu per garantir la seva presència mínima com a llengua vehicular en cada un dels cinc col·legis catalans, en el curs i en la classe de referència, ens ha deixat estupefactes. Com ha dit el president de la Generalitat, “no pot ser que uns pocs estiguin qüestionant contínuament i intentin alterar el sistema de pràcticament tots”, i ha advertit que “no perquè aquests pocs ho facin, canviarem el sistema que és del gust i de l’aprovació de la immensa majoria de la gent de Catalunya i de l’aprovació de molta gent castellanoparlant que volen que els seus fills acabin parlant normalment el català, que és la llengua pròpia”. Per això, aquesta sentència serà recorreguda en els terminis legals.
No sé com acabarà la qüestió, però fins ara queda clar que és una sentència colonial, i que es va demostrant el tracte de colònia que té el Principat. L’Estat espanyol, des que les tropes del nét de Lluís XIV de França es varen apoderar del País Valencià, el 1707; el 1714, del Principat i el 1715, de Mallorca, va convertir en colònia els Països Catalans, que varen deixar de ser reconeguts com a nació que tenia un furs, una llengua, i una cultura distinta a la de Castella, i els castellans varen deixar de ser considerats estrangers en aquesta terra. Des de llavors ençà, el tracte no ha deixat de ser colonial, encara que ho han dissimulat tot el que han pogut i han fet creure que no era així, perquè els tractats internacionals els haurien obligat a donar la independència a aquests territoris. Des de la metròpoli, des de Madrid, s’ha sabut sempre que la manera d’evitar el perill que poguéssim ser considerats territori colonial, era fer desaparèixer la llengua catalana i la cultura que n’ha resultat, per una part; i per l’altra, procurar que els pobladors d’aquesta gran nació catalana, deixassin de sentir-se el que eren i passassin a convertir-se en espanyols. Això ho han aconseguit amb una gran part de la població, o bé, a partir de l’escola i dels llibres que espanyolitzaven, com els que vol imposar ara Wert, i amb la concessió de prebendes a les elits, ja que aquestes s’encarregarien d’espanyolitzar les classes mitjanes i baixes, com així ha succeït, tant durant les èpoques de dictadura com durant les de democràcia, i gràcies als dos partits d’àmbit estatal, que s’han dedicat a fer aquesta feina.
En el darrer article que vaig publicar “El dret d’autodeterminació és legal” i que pot ser s’hauria d’haver titulat “El dret d’autodeterminació és legal a l’Estat espanyol i, per tant, al Principat de Catalunya”, deia, que aquest dret es concedia als territoris colonitzats, i com que Espanya, considera que els Països Catalans no estan colonitzats, se’ns ha d’aplicar la Constitució espanyola que no preveu aquest dret, o que el considera il·legal. Llavors, el fet que un tribunal de justícia, justícia que no ha volgut normalitzar-se, ja que els seus integrants no tenen com a requisit el coneixement del català, i que posen i han posat sempre obstacles a la llengua colonial, aquests jutges i fiscals que sempre empren la llengua de la metròpoli i que han obligat molts indígenes a usar-la, ja que fins i tot els advocats defensors ho han aconsellat, amb l’ànim d’aconseguir una sentència més favorable, demostra clarament el sentit colonitzador de jutges i fiscals, principalment els que provenen de la resta de l’Estat.
Per si tot això no era suficient, ara han sentenciat que dins una classe de 25, 30 o 35 alumnes, classe que té com a llengua vehicular la llengua colonial, si un alumne demana que la llengua de la metròpoli també sigui vehicular, pot obligar tots els altres alumnes a haver de tenir el que vol l’alumne en qüestió, que els seus pares han fet actuar com a colonitzador. Un alumne pot imposar la seva voluntat, gràcies a una sentència colonial, als altres trenta-quatre alumnes. Queda clar o no queda clar? A més, el TSJC no ha fet la feina que hauria hagut de fer, ja que no són tècnics en ensenyament, ni en pedagogia, ni en didàctica. El Tribunal hauria d’haver comprovat si es complien les lleis existents, que diuen que els alumnes han de dominar les dues llengües, la catalana i l’espanyola, en acabar els estudis d’ensenyament obligatori, cosa que fa molts d’anys que ocorre. Si hi ha diferències sempre solen esser a favor de l’espanyol. Això és el que hauria fet un tribunal que no hagués actuat com a colonial. Llavors, si el tracte que rebem de la Justícia i d’altres ministeris, com el d’Hisenda, que se’n duen l’or i la plata, en forma de dèficit fiscal, que ara volen dissimular; si aquest tracte és colonial s’ha de denunciar i per aquest motiu s’ha d’arribar a fer la Declaració Unilateral d’Independència. Aquest és el camí que cada dia ens mostren. Si el volem veure o no…
