Aquesta setmana han plegat dos personatges molt estimats per la població catalana vinculats al món del temps lliure i l’entreteniment: Pep Guardiola i Mònica Terribas. El primer ho ha fet per voluntat pròpia, la segona ha estat cessada per motius partidistes. El poder simbòlic i identificador dels sistemes de comunicació i de l’esport de masses acaben de passar pàgina al capítol més intens de la seva història a Catalunya. Digueu-me aprofitat, però el seu accés a la direcció del més que un club i més que una televisió, s’ha produït quan van arribar al govern l’independentisme i l’esquerra independentista, respectivament. Ambdós, desacomplexats.
Que tots dos han pogut gaudir de gestionar la darrera etapa de les vaques grasses pressupostàries, no és argument per treure’ls cap mèrit. Perquè, de fet, els va tocar aixecar dues institucions que, malgrat equips humans i recursos pressupostaris enormes, havien caigut molt avall. Així doncs, felicitem-los per la tasca feta i felicitem-nos que el país doni, de tant en tant, professionals que uneixen excel·lència, exigència, civisme i patriotisme. Molta gent espera que la seva joventut els permeti tornar al primer pla de noves responsabilitats públiques, fidels sempre “al servei d’aquest poble”.
Dit tot això, la crisi estructural que vivim, que ha deixat a milions de persones amb el pa just o insuficient, ara els prendrà l’entreteniment i l’emoció que proporcionaven els dos elements simbòlics: el Barça i TV3. Però no només serà per la marxa de les dues personalitats. La crisi econòmica arribarà a les estructures de Televisió de Catalunya i del Barça. Caldrà veure si els seus dirigents polítics saben fer les reformes estructurals necessàries rebutjant el greix sense treure carn i os.
El problema, com sempre, és que no som independents i per tant no som una illa. I caldrà combatre les lleis espanyoles que donen avantatge a les televisions privades i públiques espanyoles. I denunciar l’incompliment que la cadena privada de Catalunya està fent de l’ús de la llengua catalana. Caldrà apuntar-se a la denúncia dels equips alemanys davant els tribunals europeus sobre la competència deslleial dels clubs espanyols en no pagar deutes a hisenda per més de 700 milions d’euros. I fer-ho denunciant pel mateix aquells clubs predominants a les espanyes profundes que es permeten fitxatges milionaris perquè, al darrere, hi ha la diputació o la institució autonòmica corresponent a través de les caixes d’estalvi controlades. Quantes vegades els equips catalans de bàsquet o d’handbol que es paguen les competicions de la seva butxaca o d’espònsors privats s’han vist les cares amb equips que, de fet, podrien estar nacionalitzats per la naturalesa de les seves fonts d’ingressos?
Si la crisi serveix per posar l’entreteniment i l’esport on li pertoca, benvinguda. No pot ser que a un país on falti el pa, sobri el circ. Sigui Espanya o Catalunya, que es desperten pobre l’un i empobrit l’altre.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/04/sense_pa_ni_circ_30309.php
