El president del Govern central, Rajoy, i el president del Govern de la Generalitat, Puigdemont, a la fi es varen poder reunir a la Moncloa, en una entrevista de dues hores, i cada un va manifestar clarament la seva posició. El president del Govern espanyol es va mantenir ferm en el fet que la unitat d’Espanya no es pot discutir i el president del Govern català va insistir en el fet que treballa en el mandat del poble català a les urnes, que és en la construcció d’un Estat català. Quan el Sr. Rajoy va sortir a explicar en roda de premsa l’entrevista va destacar que li havia dit que sense llei no hi havia democràcia. Això ho deia, com ha fet en multitud d’ocasions pensant en el que diu la Constitució: que el dret a decidir no es pot dur endavant si ho fa només una part de l’Estat.
A l’expressió del president espanyol en funcions hi apareixen dues de les paraules més importants del lèxic de qualsevol persona, però que ara estan molt devaluades. És molta la gent que no compleix la llei, però tampoc no ho fan les persones que haurien de donar exemple, com és el cas de massa polítics governants. Per a uns la llei és abans que la democràcia, per a uns altres, és des de la democràcia que naixeran les lleis. Per això algunes religions fan que les lleis no surtin del poble, sinó d’un ser superior, que pot ser inexistent, i els interessats les fabriquen per ell. El poble sol acceptar les lleis de manera general i particularment les sol incomplir. És per aquesta raó que molts votants no penalitzen els polítics incomplidors perquè se solen solidaritzar amb ells. També existeixen les diferents interpretacions de les lleis, fet que es demostra als tribunals, quan dos advocats, el fiscal i l’advocat defensor fan interpretacions quasi contràries de la mateixa llei.
En realitat, la llei més important de l’Estat espanyol és la Constitució. No pot sorgir cap altra llei que la contradigui, i com que es poden fer diferents interpretacions existeix un Tribunal Constitucional que serà l’encarregat de dictaminar davant un conflicte entre institucions que hagin entès qualsevol qüestió de manera diferent. El problema és que els governs i els diferents partits nomenen els magistrats que han de formar part d’aquest tribunal, i cada jutge ho interpreta segons sigui d’una ideologia o altra, i, per tant, l’alt tribunal automàticament queda contaminat, i també hauria de quedar desautoritzat, cosa que no passa, perquè no hi ha cap altra ens superior.
Així, el Govern de la Generalitat duu lleis al Parlament català que preparen el país per a poder convertir-se en nou estat, i el Govern central duu aquestes lleis al Tribunal Constitucional, que sempre sol desautoritzar qualsevol passa que es faci a Catalunya que pugui conduir cap a la independència. És en aquest moment que es pensa o s’actua sense fer cas del que ha dit el TC, es duu a terme un acte de desobediència. I això tampoc no és tan greu, encara que els mitjans de comunicació partidistes, demanen que s’apliquin altres lleis amb molt de rigor. N’hi ha que fins i tot pensen en utilitzar la força. Però allò més curiós del cas és que si el Govern català no compleix les sentències del TC és un fet tan greu que es mereix la condemna de tots els mitjans de comunicació espanyols, estiguin situats a Catalunya o no. En canvi, si el que incompleix les sentències és el Govern central, tothom ho considera un fet normal, i tan sols no se’n fan ressò.
I és aquí on volia arribar. “Sense llei no hi ha democràcia” i Rajoy aplica aquesta màxima a Puigdemont, però per què no se l’aplica a ell, quan incompleix les sentències del TC sobre temes de competències de Catalunya? Ara mateix fa dos anys, que el Govern de Madrid no havia fet cas de les sentències del TC, respecte del Principat, però no eren dues, ni tres, ni quatre… eren 35 les sentències que havia incomplert en un període de tres anys. I encara ara no n’ha fet cas. Per què ha de fer cas de les sentències el Govern de la Generalitat, si l’han ensenyat a no fer-.ne?
Algú podrà dir que no tenen la mateixa importància. I no és així, la llei és la llei i les sentències són les sentències i s’haurien de complir, però el compliment és en els dos sentits. Els incompliments del Govern central tracten de conflictes de competències oberts pels governs català i espanyol en què l'alt tribunal s'ha pronunciat a favor de la part catalana. La llista de 35 inclou resolucions que afecten àmbits competencials diversos. Entre ells, les beques; la gestió i concessió de subvencions per a finalitats d'assistència i serveis socials, com ara el desenvolupament de programes per a la integració d'immigrants; la convocatòria d'ajudes a activitats culturals; el fons estatal per a l'ocupació i la sostenibilitat local, la xarxa ferroviària, etc.
En el cas que ens ocupa, pens que el Parlament i el Govern catalans han de fer cas al que ha decidit el poble català, i que d’aquesta manera es compleixen les lleis que han emanat del Parlament. I com que hi ha llei, també hi ha d’haver democràcia.
