L'endemà que s'hagués condemnat un músic compositor que quan pensava la lletra de les seves cançons, dels seus raps, sempre feia una crítica de les persones i dels personatges que s'haguessin extralimitat en les seves funcions o accions, s'alliberava de la presó, almenys temporalment, un gendre del rei emèrit, el qual havia estat condemnat a 6 anys i 6 mesos de presó, per haver malversat cabals públics en grans quantitats, és a dir, els doblers de tots. No s'ha de ser gaire intel·ligent per arribar a la conclusió que no vivim en un estat de dret, que no vivim en un estat democràtic, perquè ha quedat demostrat que no existeix la llibertat d'expressió. Aquesta és la conclusió a la qual he arribat a partir de conèixer algunes de les lletres que escrivia, recitava i cantava.
Llavors m'he posat a pensar en els governs que tenim, les autoritats que ens manen, els jutges i fiscals que apliquen les lleis, els ministeris i conselleries que governen els diferents àmbits, i amb totes les persones que vigilen els nostres comportaments. En tots aquells que haurien de permetre que vivíssim en un estat de dret, en un estat democràtic, en un estat on es respectin els drets humans, i, en definitiva, on es respecti la llibertat d'expressió. I llavors m'he demanat: què deuen voler, què deuen pensar, què deuen voler impedir, fins on ha d'arribar la nostra llibertat d'expressió, perquè no ens condemnin a tres anys i sis mesos de presó, ja que aquesta condemna suposa un càstig gravíssim, que fins ara havia estat combatut i criticat, quan fets com aquest passaven a altres països amb governs dictatorials.
Reflexionava sobre el fet que hi ha moltes persones que no necessiten expressar els seus sentiments sobre els fets criticables que passen més que a les tertúlies de bar o als parcs on seuen, descansen i intercanvien opinions. I aquestes persones, que són moltes, creuen que el que ocorre és normal, i que si surt als diaris o es diu per la ràdio o la televisió, que un jove ha estat condemnat a presó per injúries a la família reial o per enaltiment del terrorisme, pensen que la deu haver feta grossa i que més se'n mereixia, i passen a parlar dels problemes que tenen per arribar a final de mes, de les pensions que no són suficients o riuen quan veuen que han condemnat algun polític corrupte, però de la llibertat d'expressió no se'n preocupen. Això m'ha fet intuir que el fet que això ocorri proporciona ales als qui ens manen, per continuar reprimint els que no tenen la seva ideologia, els que no pensen com ells. I llavors ha estat quan he arribat a la conclusió que volen que la llibertat d'expressió sigui exercida només en un sol sentit. I m'he posat a escriure exemples:
Que si un cunyat del rei ha defraudat, ha robat i ha utilitzat les seves influències per delinquir en benefici de la seva butxaca i de la dels còmplices que qualque poder econòmic o polític tenien, és un fet normal que a qualsevol li pot passar.
Que si en un moment determinat vàrem tenir un rei que es dedicava, amb el sou que li pagàvem tots, a matar elefants o a mantenir amants era una qüestió que no havia d'importunar ningú, ja que la història anava plena de comportaments reials semblants.
Que si el president d'un grup com és el “Círculo balear” manifesta que l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears és insultant, o que a les Illes Balears no usam la llengua catalana, sinó que inventa les llengües que usam i manifesta que els que es consideren catalans, perquè ho són, ja que descendeixen de catalans, són grupuscles polititzats i que se'ls ha de denunciar pels motius que siguin perquè se'ls reprimeixi, en lloc de dir-li lingüicida o genocida, se li ha de dir que s'intentarà que tot el que ell diu s'ensenyi a les escoles, ja que la UIB i totes les universitats del món que defensen que la llengua de les Illes Balears és la catalana, no saben res de res.
Que si l'influent eurodiputat letó del PP Artis Pabriks ha deixat ben clar en una entrevista a directe!cat que les acusacions que de tant en tant s’airegen des d’Espanya sobre un presumpte suborn de la Generalitat a l’exprimer ministre del petit país bàltic són “rotundament falses”, que això vol dir que l'eurodiputat menteix.
Que si el president Rajoy manifesta la seva disposició a parlar amb el president de la Generalitat sobre els temes que preocupen als ciutadans i que el referèndum no els preocupa, encara que siguin el 80%, els catalans que el volen, que Rajoy té tota la raó del món, perquè el 80% no és significatiu.
Que si Xavier Albiol, exbatle de Badalona, diu que el procés és cosa de règims totalitaris i que les declaracions dels independentistes van creant ganes de violència al carrer, s'ha de defensar que aquesta persona és un gran estadista i que està dient grans veritats.
Que si el ministre de Justícia renya els fiscals que no acaten el criteri dels seus superiors, ja que no havien obeït el fiscal general de l'Estat en el sentit que no donassin suport a la imputació del president de Múrcia, i que rellevin els fiscals desobedients, s'ha de concloure que han actuat constitucionalment i que han fet el que tocava.
En aquest estat en què hem de viure queda clar que volen que els Valtonyc que existeixin escriguin les cançons fent grans alabances del poder i de tots els que els envolten, que actuïn com si existís la Inquisició o com si vivíssim en temps de la dictadura franquista. Segur que la gent del poble que es conforma a fer crítiques burlesques a diferents llocs i que després es queda satisfeta, algun dia no molt llunyà despertarà.
