Els que hem viscut durant els anys de la dictadura coneixem perfectament que el dret a decidir no es pot exercir, quan les pautes de conducta i comportament són marcades per l'ordenació jurídica i autoritària del dictador. Ja sé que hi ha molta gent que es beneficia de la llibertat que es tolera en el terreny de la corrupció (jocs de cartes, estraperlo, obres il·legals, etc.), mentre abandoni qualsevol demanda en el terreny polític. Però sí hauríem de saber què significa viure en democràcia en un territori on es respecten els drets humans, on la llibertat acaba quan coartes la llibertat de l'altre; en aquest context, és ben lògic que es tengui el dret a decidir. A les famílies se sol respectar aquest dret, si no hi ha un patriarca dictador. Quan una persona és adulta, major d'edat, té dret a decidir. Un poble, una comunitat, ha de tenir també la possibilitat de poder exercir el dret democràtic a decidir el seu futur.
Si la constitució d'un estat no contempla aquesta possibilitat, voldrà dir que aquesta constitució no és democràtica. Si s'analitza quan es va fer la Constitució espanyola, amb la mort recent del dictador, amb la base de les lleis fonamentals de l'Estat, amb gran part de les persones que havien regit els destins de l'Estat durant la dictadura i amb possible renou de sabres, és molt difícil que pogués sortir una constitució completament democràtica, quan un dels seus articles coincideix exactament amb el principi fonamental de la dictadura: España es una unidad de destino en lo universal. L'article 2 de la Constitució espanyola diu: La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles. Aquesta indissolubilitat no és democràtica des del moment que varen absorbir una part del tot per la força de les armes, encara que ho neguin. En una negociació democràtica de les parts interessades s'hauria de poder negociar que el poble català pogués exercir aquest dret inalienable.
Quan l'Estat es nega a dialogar sobre qualsevol tema amb una part del territori que administra, es pot fer intervenir el dret internacional i existeix el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (ICCPR) que és un tractat multilateral general que reconeix drets civils i polítics i estableix mecanismes per a la seva protecció i garantia. Va ser adoptat per l'Assemblea General de les Nacions Unides, mitjançant la Resolució 2200A (XXI), de 16 de desembre de 1966 i va entrar en vigor el el 23 d'abril de 1976. L'article 1 d'aquest Pacte Internacional diu: Dret a la lliure determinació dels pobles. I encara que fins ara només s'ha considerat la seva aplicació en el cas de dos supòsits: pobles sotmesos a colonització o comunitats nacionals minoritàries sotmeses a greus violacions dels drets humans, s'ha de tenir en compte que el poble català es tractat en moltes ocasions com una colònia, ho he escrit i he posat exemples en moltes ocasions, però en tot cas, també existeix una possible aplicació del dret d'autodeterminació; és la teoria de la “reparació de greuges” soferts per un poble dins un estat que ho consent. Els greuges són centenars o milers i en aquesta situació queda justificat el dret a decidir com un dret de reparació.
Els greuges i les malifetes han estat innombrables durant els més de 300 anys de dominació espanyola, però en podem citar uns quants de ben actuals, encara que n'hi hagi alguns que poden ser considerats com a anecdòtics: L'exdelegada del Govern a Catalunya Llanos de Luna i la dona de l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz continuen fent servir un vehicle policial tipus K amb conductor per al seu ús personal, fet denunciat pel sindicat de la Policia Nacional (CEP); el fet que es jutgi i es vulgui inhabilitar l'expresident Mas i dues conselleres per haver permès que el poble pogués manifestar la seva opinió a les urnes, per molt que el TC, instigat pel Govern espanyol ho prohibís. Quin tribunal d'un estat democràtic pot prohibir que una part del poble expressi la seva opinió?; que se cerquin testimonis que no dubtaran a mentir per a aquests judicis com la d'un inspector jubilat que diu que la Generalitat volia que els directors s'implicassin en l'organització del 9N, cosa que seria ben natural si ho fan de manera voluntària. Aquest mateix inspector queda completament desqualificat perquè ataca l'ensenyament en català, quan afirma que ha estat un atac contra el castellà, quan s'ha demostrat que això és fals, ja ho he explicat en altres articles i estic disposat a repetir-ho fins al dia del judici final; molts de greuges rebuts pel Principat són causats per la Justícia, com quan es va ribotejar l'Estatut i se'l va deixar irrecognoscible, i més quan hi ha diferents informes internacionals que qualifiquen la justícia espanyola de baixa qualitat, per exemple, segons recull el 'World Economic Forum Global Competitiveness Index 2015-2016', publicat el setembre del 2015, en independència judicial, Espanya ocupa al 84è lloc de 140 posicions que hi ha al rànquing. Situat just per darrere del Pakistan i del Marroc; quant a la llei de dependència, sabem que 90 persones moren cada dia esperant que es materialitzi el seu dret a rebre atenció. La proporció de persones que esperen per comunitats és escandalosa: mentre a Melilla és del 4,11%, a Madrid, del 14,42% i a Cantàbria, del 23,28%, al Principat de Catalunya és del 41,72% (dictamen de l'Observatori de la Dependència, que s'elabora anualment). Si això no és un altre greuge?
No entrarem a comentar el greuge més gran que suposa l'espoli fiscal que pateixen els PPCC, fet que suposa que amb la seva contribució es puguin fer obres i concedir beneficis socials a la població que després es neguen a aquests territoris, perquè la contribució a l'Estat és completament excessiva, comparada amb qualsevol situació internacional semblant (es pot parlar d'autopistes, del peatge, dels AVE, de la conservació dels ferrocarrils, dels aeroports sense passatgers, etc.). Si l'Estat ens nega el dret a decidir es comporta com si fos una tirania i ens vol a tots completament sotmesos, submisos i servils. Si aquest és el nostre comportament, pot ser ens arribi alguna petita almoina.
