La independència de Catalunya la tenim a tocar de la mà. És només qüestió de temps. I aquest temps serà més o menys curt depenent del coratge i sentit de país que tingui la nostra classe política, i de la manera d’actuar del govern espanyol. Els ciutadans ja fa temps que tenim clar que l’única sortida a la decadència és actuar amb consciència nacional i exigir la independència (i perdoneu pel triple rodolí).
Espanya no té arguments en democràcia per silenciar i aixafar la veu del poble. No poden fer allò que sempre han fet, l'”ordeno y mando” i la repressió militar. Només tenen la seva constitució i les seves lleis, i el recurs fàcil a la por. Però, pobrets, encara ara no s’adonen que ja els hi hem perdut la por. Són ridículs i patètics. I cada vegada que surt un manaire espanyol esgrimint les seves amenaces, els seus arguments, a casa ens en fem un bon tip de riure. Sense anar més lluny les divertidíssimes declaracions del ministre espanyol d’afers exteriors, i de la pobra presidenta de Castella – La Manxa, per no fer esment del rei, que amb la seva prosa recargolada i d’estudiant aplicat de Primària, ens fan un bon favor cada vegada que deixen anar els seus no-arguments.
Indissolubilitat de la pàtria comuna de tots els espanyols? Això no ho deia ja en Franco fa 60 anys? Que la separació de Catalunya seria il·legal i contrària a la constitució espanyola? Que ara no és el moment? Que Catalunya es beneficia de la “solidaritat” espanyola? Que a la manifestació de l’11 de setembre va quedar-se més gent a casa que no pas va anar-hi? Que a Catalunya hi ha més gent a favor de no trencar amb Espanya? Que si en època de major unitat europea, ara és contrari al sentit de la Història voler ser independent? Potser és que ara resultarà que Espanya pensa renunciar a la seva independència i demanar a la Sra Merkel ser un land alemany? Que és que potser algú pot creure que Catalunya es beneficia en res de formar part d’un estat que ens humilia, reprimeix i explota des de fa gairebé tres segles?
Tot això es talla de soca-rel amb un únic i senzill argument: deixeu sentir la veu del Poble. I deixeu-vos estar de collonades metafísiques de pàtries indissolubles i constitucions d’arrel feixista. No sou demòcrates? Referèndum per la independència ja, i llavors ja podrem ser bons veïns, de tu a tu, en un nivell d’igualtat i respecte mutu. Fins aleshores, continuarem lluitant democràticament per la nostra llibertat i per un futur digne per als nostres fills, un futur en què no haguem d’esmerçar tantes energies en ser simplement nosaltres.
El procés que ara s’obre té, a més, la gran virtut de posar a cadascú al seu lloc. El PSC ja s’ha tret, finalment la careta i sabem que s’alineen sense fissures amb el bàndol espanyolista, o sigui, PP i Ciutadans. I això és un gran avenç. Un motiu per a la celebració. Una petita celebració, avant-sala de la GRAN celebració que s’aproxima. Qüestió de temps, i de no fer ni un pas enrere.
