L’altre dia en Josep Maria Espinàs es lamentava a les planes de La Vanguardia que està cansat que la gent l’interpel·li pel fet de portar més roba d’abric que la majoria de gent al seu voltant. I és ben cert que la sensació de fred i calor que tenim els humans és un tret personal i intransferible, que varia entre els homes i les dones, els joves i els vells, els que estan sans i els que estan malalts, i fins i tot de l’hora del dia o la nit, i el nostre nivell d’activitat. I com bé ens expliquen els nostres homes i dones del temps, la sensació tèrmica que perceben els nostres cossos està fortament influenciada per paràmetres meteorològics com ara el grau d’ humitat i la força del vent, i de si fa sol o no.
És un fet, contrastat amb les dades climàtiques històriques de la ciutat de Barcelona, que les temperatures han patit uns cicles ben determinats al llarg dels darrers 150 anys (d’ençà que es tenen dades fiables). Les temperatures van experimentar un augment durant el període 1880 – 1950, per iniciar llavors una davallada clara fins a l’any 1980, aproximadament. Els científics i la premsa dels anys 70 del segle passat alertaven ja d’un canvi climàtic que portaria l’Europa occidental a una altra mini glaciació com la que ja es va experimentar durant unes dècades abans del 1880.
Però, ai, sorpresa, a partir de mitjans dels anys 80, les temperatures entren en una clara línia ascendent que ja porta més de 30 anys sense gaires signes d’aturar-se o alentir-se i, el que és més curiós, ningú no va preveure en el seu moment: cada dècada ha estat, de mitjana, més càlida que la precedent. Dels darrers 30 anys, 22 han estat clarament per sobre de la mitjana de referència. L’últim any fred va ser el 1972, i abans que aquest, el 1956, el 1941, el 1919 i el 1917. Els darrers anys “normals”, van ser el 1984, el 1991-92 i el 1996. Enguany, si no hi ha pas cap fredorada d’excepció, l’any acabarà sent força càlid. L’any 2009, sense anar-hi més lluny, ja es va registrar la tercera temperatura més elevada dels darrers 100 anys a l’observatori Fabra.
Pel que fa a les precipitacions, dels darrers 30 anys, 6 han estat plujosos, 12 secs ( 8 dels quals, ens els darrers 15 anys), i 11 “normals”. L’últim any plujós fou el 2002, i abans d’aquest, el 1994 i el 1996. Enguany, podria acabar sent una mica plujós depenent del que plogui fins a final d’any, ja que a hores d’ara la precipitació acumulada a Barcelona-Fabra entra dins els valors mitjans del registre històric. I és que l’abril i el novembre, i els mesos d’estiu han estat molt secs i han contrarestat els mesos més plujosos de l’hivern i el maig. De fet, ja portem cinc setmanes que no plou a Barcelona (1,9 mm recollits al Fabra ), això en una època en què tradicionalment hi plou força.
És un fet innegable que la concentració de CO2 es troba als nivells més alts des què en tenim constància, i que predir el que pot passar amb el clima a nivell més local és gairebé impossible. Sobretot a ciutats com Barcelona, on l’efecte d’illa de calor urbana hi influeix molt.
Darrerament, s’especula molt que potser a l’Europa occidental estem encetant un nou període de temperatures més baixes, després del darrer període de 30 anys de temperatures elevades, tot i que les temperatures a nivell planetari continuarien el seu ascens. Això s’explicaria pel desglaç del gel àrtic que faria que l’aigua de l’Atlàntic Nord esdevingués més lleugera, amb una menor salinitat, fet aquest que podria arribar a aturar o alentir el Corrent del Golf, el nostre calefactor particular que transfereix l’excés de calor generat als tròpics cap a latituds més septentrionals. Nosaltres, a Catalunya, també comptem amb un altre calefactor natural, la mar Mediterrània, que modera el nostre clima més costaner, i uns Pirineus que actuen com a semi-barrera dels vents més freds del nord.
El que pugui passar amb el clima a Catalunya en un futur de pocs anys, continua sent el camp de les pitonisses. El que sembla que comença a passar és que els darrers dos hiverns (i previsiblement aquest també ho serà, segons apunten els models estacionals) han estat “freds” comparats amb la tònica dels hiverns dels darrers 30 anys, però dins la normalitat si els comparem amb els valors mitjans d’abans dels anys 90 del segle passat. D’altra banda, els estius són cada vegada més calorosos i més secs, destacant sobretot l’estiu del 2003 (rècord absolut) i el segon estiu més calorós que fou, precisament, l’estiu del 2009. I la comunitat científica internacional ja s’està esverant i comença a pronosticar un canvi de tendències, en la direcció oposada de la que s’ha enregistrat fins ara.
Tornant per acabar al tema que encetava l’article, una persona normal classifica els anys entre secs i plujosos, o freds i càlids dependent en gran part del que el seu cos li diu, en base a sensacions pròpies o del seu entorn, com ara els mitjans de comunicació o els familiars i amics. Proveu de demanar a un amic què en pensa dels darrers 2 anys, i segur que us diran que han estat “freds” i “plujosos”, quan en realitat han estat càlids i secs (2009) o com a molt, normal (2010). Misteris de la natura humana i del fet que, de memòria climàtica, ben poca en tenim.
