Se’ns dona pa, però no dolços

Tinc un amic forner que m’explicava una història escandalosa que està passant el seu poble.
Les classes dirigents van decidit que els pastissers havien de tancar els seus negocis i van aprovar una llei que impedís l’obertura i la realització d’aquests negocis.
Segons sembla, els dirigents havien decidit que el poble no pot permetre’s els pastissos, perque el poble el que necessita és pa. I ho feien de forma vehement, amb grans proclames, denunciant que fer pastissos era antidemocràtic sense especificar els motius pels quals els pastissos eren nocius.
Seguint les ordenances vigents, els cossos policials havien acudit a la justícia per demanar la ilegalització dels pastissers-
Els pastissers han presentat diversos recursos contra aquestes decisions, que no han estat estimats.
De res han servit les al·legacions que havien fet els pastissers mostrant la voluntat de reconvertir-se en forners.
Els tribunals, composats majoritàriament pels principals cacics, han determinat que els seus negocis havien de tancar perque no es podia assegurar que en el futur no volguessin fer pastissos.
Un cop els pastissers van ser apartats dels seus negocis, els brioixers, xocolaters i treballadors de reposteria, van ser posats en el punt de mira.
El meu amic forner, sensibilitzat i escandalitzat amb el precedent, va acollirlos creant una cadena d’establiments que conjuntament comercialitzaven pa, però també coques, brioixos, xocolata, croissants i altres productes.
Però el meu amic no arribava a imaginar que els cossos policials també presentarien una denúncia contra ell i la seva cadena.
El tribunal havia decidit, òbviament, que aquesta cadena era sospitosa de fer pastissos, i que per tant, havia de ser ilegalitzada.
De res no serveix que el meu amic havia estat forner tota la vida, ni que hagi estat venent pa tota la vida, ni tan sols que el pa sigui el producte majoritari.
El poble no pot tenir dret a menjar dolços, a endolcir-se la vida.
El meu amic, i tots els seus companys i amics, es troben desemparats: no els ajuda ningú i no se’ls deixa acudir enlloc.
No poden guanyar-se la vida legalment, perque les classes dirigents els estan instant a sobreviure per les vies no legals.
Ah, el meu amic es diu Bildu.