Ha plogut molt des que fa cinc anys, acabant el batxillerat, vaig escriure ràpid i corrent la meva Carta a Telemadrid. Dissortadament, tot intent per explicar el que sentíem els catalans quan vèiem les mentides inventades des de l’Espanya d’un sol color, ha resultat fallit. Fa més de tres-cents anys que els catalans intentem reformular l’idea d’Espanya, per tal de cabre-hi i donar-li una nova dimensió: “Volem un estat on tots junts, tothom estimi a tothom des de la pluralitat, podent mirar el futur amb valentia i justícia”, els explicàvem. Però crec que els seus pensaments intransigents ens han dut al final d’un carrer on no hi ha sortida.
Exacte, jo mateix fa sis anys encara tenia un bri d’esperança per tal de convèncer a qui mentia sobre casa nostra. A dia d’avui aquesta il·lusa esperança és morta. Enmig de la crisi socioeconòmica que travessem, crec definitivament que Catalunya no té cabuda dins d’aquest projecte fallit anomenat Espanya. Però no únicament per factors econòmics, que també, sinó bàsicament per manca de respecte cultural. Qui vol deixar-li diners a un company de viatge que et pega quan parles la teva llengua? Qui vol deixar-li diners a un company de viatge que s’inventa que la seva llengua està en perill, quan és la segona més parlada del planeta? El problema no és falta de ganes de deixar diners, el problema és donar diners a qui et persegueix. Catalunya regala més de 16500 milions d’euros cada any a qui l’insulta i legisla en contra!
Les sentències contra la nostra llengua a l’escola són una de tantes notícies que em porten a pensar que no hi ha solució possible. Que més voldríem els catalans que haver aconseguit que Espanya entengués la seva naturalesa plural, entengués que havia de ser un projecte on hi havia de conviure diferents cultures germanes com la castellana, la catalana, la basca o la que fes falta! Però s’ha de tocar de peus a terra. No ho hem aconseguit. Afrontem-ho: HEM FRACASSAT. La meva carta a Telemadrid, vista amb perspectiva, és un FRACÀS absolut. Un fracàs més dins de la llarguíssima llista d’intents fallits d’explicar a Espanya, que a la vida hi ha més d’un color. La paraula contra el mur.
Les coses estan canviant al nostre país, una part molt important dels catalans ja han arribat a aquestes conclusions que explico. Les enquestes fetes a la nostra població indiquen que els catalans partidaris de votar sí a la independència i trencar educadament amb Espanya, són sobre el paper una gran majoria. Cal estar a l’alçada de les circumstàncies històriques que ens han tocat viure. Així que des de la meva perspectiva, toca explicar (sempre, explicar i mai cridar) que marxem. Que agafem el nostre propi camí. Un camí on hi cap tothom tingui els orígens que tingui, tingui els cognoms que tingui i parli la llengua que parli. I ep! Les persones que se sentin espanyoles, no han de tenir la sensació en cap moment de ser els nostres enemics. No ho són. Senzillament el més sa per a tothom és que marxem a viure la nostra vida en total llibertat. Decidint sobre com volem el nostre futur sense haver d’estar pendents d’aturar els cops de qui et vol fer desaparèixer, en nom d’una igualtat fal·laç i egoista.
Serem com voldrem, un país es construeix en funció del que pensen els seus habitants. Però repeteixo, crec que ens caldrà fer entendre a tothom que la nostra porta és oberta i que a casa nostra, no hi haurà hostilitat ni per qui porta tres-cents anys intentant que no existim. Aquesta és la nostra manera de ser, acollir a tothom que ve a casa nostra, ensenyar-li el nostre idioma, la nostra cultura i convidar a que se la faci seva sense oblidar la pròpia d’origen. I convidar també a qui només està de passada. “Oh benvinguts, passeu, passeu” que deia aquell. Sense aquest tarannà, faria anys que seríem morts.
El nostre discurs de tolerància i respecte que no ha encaixat a Espanya, és la força que ens empeny a prendre un camí sense tornada cap a la Catalunya independent. On hi parlarem tres idiomes. El nostre atacat però prolífer català, el nostre potent i útil castellà; i l’anglès, un idioma que per desgràcia encara ens hem de fer nostre.
De vegades, separar-se és la millor manera de recuperar una relació completament degradada. I això és el que passarà quan Catalunya, d’aquí no massa (perquè així ho expressen democràticament els seus ciutadans) sigui independent. Espanya i Catalunya podran gaudir d’una relació d’amics propers, de germans si es vol. Però la situació actual és ja insostenible: Deixem d’enganyar-nos. Siguem valents i sortim de la dinàmica de destrucció i males notícies. Construïm amb treball i sense pors el nostre país obert al món, solidari amb qui ho necessiti i demostrem a tothom perquè hem superat totes les adversitats que la història ens ha posat. Fem-ho, la vida és pels valents.
Si venís a nuestra tierra siempre seréis bienvenidos, ens sap molt greu no haver-nos entès. Que conste que no habrá sido por nosotros, lo intentamos de todas la formas posibles. Però tot i així podeu comptar amb la nostra ajuda pel que vulgueu.
Fins aviat, os esperamos en Catalunya cuando queráis, cuidaros.
Arnau Rius
