Secrets

Us reprodueixo l’article aparegut al número 1362 de El Temps, el 20 de juliol de 2010, sobre la poetessa russa Anna Akhmàtova

Són les tres de la tarda d’un dia de gener gèlid de 1939 a Sant Petersburg. Anna Akhmàtova ha escalfat i condicionat la sala per rebre Lidia Txukóvskaia. Un màxim d’una persona en cada visita per no aixecar cap sospita. Sap prou bé que la vigilen i que les parets escolten. Sortosament, mai no podran enreixar el pensament, es diu.
Arriba l’amiga, travessen el llindar del petit apartament, contentes de la reunió mensual. Es dirigeixen a l’estança on, mentre intercanvien preguntes banals en veu alta, l’Anna li lliura uns versos manuscrits sense fer-li’n al•lusió. La Lidia se’ls haurà d’aprendre per, abans de marxar, reduir-los a cendres. Mentre conversen hàbilment sense comprometre’s ni donar cap informació rellevant, la Lidia reté mentalment les estrofes que continuaran a la propera trobada de febrer. Així s’ha anat gestant Rèquiem. De memòria.
“Això va succeir en el temps en què només els morts somreien, / alegres per haver trobat a la fi repòs, / i com un apèndix inútil, Leningrad penjava / de la contraporta de les seves presons, gronxat pel vent. / En el temps en què, embogits de dolor, / desfilaven al pas columnes de condemnats / mentre les locomotores llançaven a l’aire / la seva breu cançó de comiat… / Estels de mort planaven al capdamunt, / i la innocent Rússia es retorçava sota les botes ensangonades, / i sota les rodes dels furgons cel•lulars.”
L’agost de 1921, l’estat revolucionari havia assassinat el seu exmarit, el poeta Nikolái Gumiliov. El 1938, havia estat detingut Lev, el fill de la parella. I per evitar que fos afusellat, la mare es va veure obligada a cremar el propi arxiu. Després, vindran altres detencions i interminables deliberacions del tribunal per decidir entre la condemna a mort o una estada gairebé perpètua en els camps de treball. Precisament, aquest és un motiu suficient perquè l’Anna no defalleixi i sobrevisqui amb l’esperança de retrobar-lo amb vida. A l’agost de 1953, el mateix any de la mort de Stalin, mor el seu segon marit, Nikolai Punin, al gulag de Vorkuta. I tres anys després, al cap de gairebé dues dècades de confinament, Lev és alliberat.
Els versos de l’Anna expressen, amb una contundència admirable, el dolor i l’angoixa de tantes vides: “(…) Són moltes les coses que encara haig de fer: / acabar de matar la memòria, / procurar que la meva ànima es torni de pedra, / i aprendre de nou a viure. (…) ”