Joan Saura, Conseller, i Miquel Caminal, Director del Memorial Democràtic en l’acte celebrat, diumenge 18, al Camp de la Bóta en homenatge a les persones que hi van ser afusellades organitzat per l’Associació Pro-Memoria als Immolats per la llibertat a Catalunya no es van estar d’aprofitar l’ocasió per convocar els assistents a l’acte de suport al jutge Garzon que s’ha de celebrar a la Universitat de Barcelona el dia 20.
Certament, és vergonyant que avui dia hàgim de presenciar com pot arribar a reeixir una denúncia de Falange Española contra un magistrat que havia iniciat una causa en pro de les víctimes del Franquisme. Tant vergonyant i inaudit com que al parlament espanyol hi hagi una sala dedicada a Fraga Iribarne, corresponsable polític directe d’execucions i morts de persones a mans de la policia, o que el mateix Cap de l’Estat mai no hagi demanat cap mena de perdó per haver jurat els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional o que, no només s’hagués negat essent Príncipe de España a moure un dit per salvar els cinc ciutadans assassinat el mes de setembre de 1975 (un dels quals Juan Paredes Manot “Txiqui” a Cerdanyola), sinó que estigués present al balcó del Palacio de Oriente. Al constat del Dictador, quan el règim franquista va fer el fatxenda amb un bany de masses d’adhesió a Franco en resposta a les denúncies internacionals.
Per això resulta del tot cínic que, instaurada aquesta anomalia a l’Estat espanyol, coneguda com el “model espanyol d’impunitat”, blindat (o pretesament blindat) amb la Llei de la Memòria de 2007 aprovada per CiU, PSC i el conseller Saura (ICV), ara aquest s’esparraqui les vestidures hipòcritament pel cas Garzón.
Hi ha hagut qui, d’entre els seus, ha tingut una mica més de dignitat. Em refereixo al fiscal Fernández Villajero. Com que encara són vives les crítiques que els republicans vam rebre, acusant-nos de radicals, per no empassar-nos la gran mentida de voler fer creure que amb la declaració per llei de la il•legitimitat dels tribunals n’hi havia prou per anul•lar les sentències (tesi Jiménez Villarejo), és d’agrair el contingut de l’article que va publicar fa un dies a El Periódico. D’absolut desengany en comprovar com i de quina manera la fiscalia barrava el pas a la revisió de la causa del President Companys sol•licitada per acord del govern de Catalunya.
Però el Conseller Saura erra que erra, volent fer creure el que no és, instal•lat en el sectarisme. Ni tan sols van tenir l’honradesa, ni ell ni el senyor Caminal (jo hi era i em va semblar indignant) de tenir un record, ja que no es van estar de cridar “Tots som Garzón”, per als independentistes detinguts i torturats l’any 1992 arran de les iniciatives del jutge Garzón. Fets, durant anys oblidats fins que el Tribunal Europeu de Drets Humans va deixar les coses clares.
Solidaritat, això sí, reclamaven Saura i Caminal envers Garzón. Però mai no li han exigit (nosaltres sí i puc donar fer com els diputats Joan Puig i Agustí Cerdà van abandonar, en la passada legislatura, la sessió de la Comissió d’Investigació de l’11 M el dia que el jutge va comparèixer) que demani disculpes pels fets del 92.
