Sovint, des de la nostra centralitat principatina, tendim a mirar la resta dels Països Catalans amb una barreja de simpatia i de compassió. De tant en tant, als principatins, ens agrada fer alguna declaració altisonant sobre la nostra solidaritat respecte a les altres terres de llengua i de cultura catalanes, i ens preguntem quina és la millor manera d’ajudar-les a l’hora de construir un projecte polític de futur. Però gairebé mai la nostra mirada és prou atenta per descobrir tot allò que hauríem d’aprendre dels nostres germans. De fet, fins i tot quan és ben intencionada, la supèrbia acostuma a ser incompatible amb l’aprenentatge.
Al principi del segle XVI, el País Valencià i les Illes ocupaven posicions d’avantguarda envers el vell Principat. Aleshores, com ara, davant d’un món en transformació, els grups socials privilegiats s’aferraven al poder polític en un intent de frenar –o d’adaptar als seus interessos– els canvis econòmics i culturals.
En part, també és des d’aquesta perspectiva que cal entendre les Germanies valencianes i mallorquines del 1519-1523, que els principatins vam observar amb més temor que esperança, inconscients que tots plegats ens hi jugàvem bona part del nostre futur. De fet, no és pas inhabitual que els humans adoptem actituds conservadores, tot justificant-nos amb l’argument que no cal assumir nous riscos atès que la situació que vivim –sigui quina sigui– ja ha tocat fons i, des d’ara, no pot fer altra cosa que millorar. Però, malauradament, de forma infatigable, la història ens ensenya que siguin quines siguin les circumstàncies del nostre present, tot pot ser pitjor. I, en concret, el fet de no participar en les Germanies, no va estalviar als catalans de moltes de les dissorts que els deparaven els segles següents.
Ara, a principi del segle XXI, quan visitem Mallorca, no és estrany que molts dels nostres amics ens expliquin les seves tristors i les seves angoixes. Alguns viuen del record (o, almenys, amb el record) d’aquells temps en què l’illa no sortia constantment en els mitjans a causa dels escàndols de corrupció. Molts d’ells enyoren l’espai social i polític que havia ocupat l’esquerra nacional. Gairebé ningú sap explicar per què les experiències de govern van ser tan poc profitoses. I ningú recorda exactament per què es van anar barallant els uns amb els altres.
Des del Principat ens pertoca desitjar-los sort, ajudar-los modestament en allò que puguem i, per sobre de tot, intentar aprendre de les seves experiències. Ens hem d’atrevir a saber. Sapere aude.
