La darrera vegada que vaig tenir l’ocasió de compartir una bona tertúlia amb en Santiago Carrillo fou en 2011 arran d’un sopar a casa d’uns amics comuns. D’aquella reunió conservo una fotografia en què Joan Ridao i jo mateix el tenim enmig i observo que les nostres cares reflecteixen la satisfacció d’haver compartit de forma tan intensa unes hores íntimes amb la història.
Em ve a la memòria com ens acabava d’explicar els seus records a la presó l’any 1934 on coincidí amb en Lluís Companys i Martí Barrera, les desavinences amb en Jordi Solé Tura, l’altivesa de Felipe González que durant els seus anys de govern mai no l’havia convidat a la Moncloa a debatre res, els records del 23-F i com estava convençut que no en sortiria viu… Tot plegat enmig del fum dels cigarrets i els glops de bon whisky mentre ens delitava amb frases plenes d’humor relacionades amb la permissivitat d’alguns metges comunistes que feien la vista grossa amb el tabac quan s’havia d’estar ingressat.
Més enllà del vertigen i gaudi que provoca poder conviure amb protagonistes de la història i tenir accés a escarbotar en llurs pàgines viscudes (quan parlava amb ell de Comorera, mai no n’havia tret l’entrellat), el cert és que en totes les trobades que havia tingut l’ocasió de compartir en els darrers anys que ens organitzava el director d’El Siglo Antonio García Abad, sempre m’impressionà la seva capacitat d’anàlisi política i el seu mestratge intel.lectual a l’hora de ser capaç de passar de les estatègies difuses a la concreció tàctica de l’acció política.
Em sentia orgullòs com se m’adreçava dient-me “el republicano Tardà” o “los compañeros de Esquerra” perquè em feia sentir part de la història comuna de la bona gent que no només viu l’ideal de la fraternitat republicana, sinó que s’ha compromès en l’antifeixisme, la conquesta de les llibertats democràtiques i la superació de l’explotació i l’opressió.
I un altre més enllà… un amic de Catalunya. Tant de bo, en l’esquerra espanyola haguessin existit polítics com ell, de mirada federal. I fins al final… Quan tants i tants intel.lectuals, artistes i polítics espanyols “progressistes”, solidaris de totes les bones causes mundials, callaven, es feien fonedissos i s’excusaven davant de l’ofensiva catalanofòbica contra l’Estatut, Santiago Carrillo era amb nosaltres, mai no faltava a la crida catalana.
D’això se’n diu ser amic de Catalunya. Gràcies.
Us transcric el text que he escrit en el llibre de condols:
“Salut i reconeixement dels republicans catalans a l’amic Santiago Carrillo amb qui hem compartit la lluita antifeixista, la solidaritat i la fraternitats dels pobles i l’anhel de justícia social”
En nom de l’Executiva Nacional d’ERC
Salut! Santiago
Joan Tardà
