“Jo he trobat més llibertat a Madrid que a Catalunya,”
Parlem amb Santi Meifren, periodista del cor, en Santi treballa tant a Catalunya com a Madrid.
L’he entrevistat i això és el que m’ha dit.
Què és el que més t’agrada de la teva feina ? i el que no t’acaba d’agradar gaire? o et molesta?
El que sempre m´ha agradat des que era petit és comunicar. Soc una persona expressiva, malgrat al principi un pel tímid, però no em costa obrir-me ràpidament. Aleshores degut a la meva professió tinc la sort de poder explicar coses a la gent, utilitzo un llenguatge proper i entenedor per tal què el missatge arribi a tothom. No m´agrada “parlar per parlar”, vaig de tenir un mestre en periodisme com Iñaki Gabilondo que sempre deia que s´han d´explicar “coses” clares i amb sentit, després de donar la informació es pot analitzar i allargar-se amb els pros i contres. Per tant quan vec o escolto gent comunicadora que només parla amb afany de protagonisme em resulta xocant.
Et consideres famós?
Per mi sempre hi ha hagut una diferencia entre “famós” i popular”. Una persona és famosa per la feina que fa, aquesta ha de ser artística (actor, cantant, pintor etc),una persona és popular per el fet que les circumstàncies el posen a una plataforma pública. És cert que fa uns anys degut als programes de televisió molts periodistes s´han fet popular per sortir-hi. D´aquesta manera quan algú surt de forma constant a la tele fa que la gent vulgui saber coses de la seva vida privada, aquest fet ha provocat que alguns companys hagin passat “la barrera” i se situïn a l´alçada dels famosos fins i tot apareguin a les revistes i diaris.
Creus que es poden vendre exclusives de tot?
Veient les revistes i els programes de televisió especialitzats et diria que si, una altre cosa es que després els editors dels mitjans encertin i les expectatives creades amb els personatges siguin
mediàtics, es a dir que donin audiència, o facin vendre més publicacions, no sempre es aixi.
Per fer periodisme del cor, cal ser periodista?
Jo vaig començar la meva carrera fent periodisme de “carrer” o de “taula”, que vol dir això? Quan tractes una noticia has de contrastar les fonts, has de donar credibilitat al que expliques. Per causalitats de la vida l´any dels Jocs olímpics de Barcelona, al 1992, em vaig introduir en el món de la faràndula (famosos, moda, música, teatre), per parlar dels seus personatges amb motius del moviment artístic i social derivat dels jocs. Al no tenir experiència en el sector vaig utilitzar les regles bàsiques del periodisme en altres continguts, aquest premissa em va funcionar, i fins ara. Es pot parlar de tot sempre i quan donis informació i deixis de banda l´especulació. Avui en dia es busca molt mes comunicar, sobre tot a tertúlies tant de tv com de ràdio, això fa que ens trobem amb gent que te una altre base que no només es la periodística.
Ens podries explicar la diferència entre periodista del cor i paparazzi?
Diferencies tampoc n´hi ha tantes, et diria que el periodista ha de fer un seguiment de la noticia, una tasca d´investigació que segons per quin mitjà treballi no pot ser de dies. Tal vegada el paparazzi pot
estar dies, setmanes o mesos intentant seguir un personatge per trobar una exclusiva, i a vegades amb una manera fer les coses “més radicals”, amargar-se, pujar a un arbre etc, acostumen a ser més aviat fotògrafs polivalents, sense fotos “compromeses” no hi ha noticia, i després la seva experiència els dona per explicar breument el seguiment que han fet.
Què opines de la frase ” Salvame és el reflex de la societat”?
Serà el reflex d´una societat mediàtica i del seu entorn, a la Sra Maria – és una manera de dir les coses- habitualment no es mou amb Matamoros o Kiko Hernàndez, si entenc que això pot crear morbo i les situacions creades les “facis teves”, ara al dia a dia és un altre totalment diferent. És cert que amb qüestions d´amors i desamors no hi ha categories i a tots ens pot passar ficar-nos en embolics.
I parlant de Salvame …creus que tothom pot ser col·laborador d’un programa del cor?
Per ser un col·laborador de “Salvame” has de tenir pocs escrúpols, que vol dir això? En qualsevol moment les noticies que donis et poden esquitxar, pot sortir a relluir el teu entorn, i els companys si no els agraden les teves formes et poden “atacar” sense contemplacions. Donat això, si acceptes aquestes condicions, i no et fa res poder ser també noticia, tens paperetes per entrar en el programa.
Perquè creus que a Catalunya no tenim gaires personatges del cor ?
La majoria de gent que surt a les revistes per una sèrie de raons, viuen ,s’exposen, o la premsa els exposa per uns entorns i canals que els duen a ser noticia. A Catalunya la manera de viure i treballar en aquest sentit és una altre. Madrid és epicentre de moltes coses, l´activitat social persistent fomenta la creació de noticies i personatges del cor, cosa que no es produeix en el nostre territori, nosaltres tenim un tarannà diferent, poc donat a l´exposició gratuïta.
Què volies ser de gran ? s’assembla al que has acabat sent?
Volia comunicar i arribar a la gent, crec que he aconseguit el que m´havia proposat després del molts anys de feina.
Què et van dir a casa la primera vegada que et van veure a la tele?
Els va costar veurem, la gent propera i amiga cada cop són més crítics, això et pot molestar, en canvi a la llarga ets serveix per millorar.
Recordes que vas fer amb el teu primer sou ?
Comprar-me una colònia i un rellotge, són dues de les meves passions.
Diries que el moment actual i el conflicte entre Catalunya i Espanya afecta als periodistes Catalans que van o aneu a Madrid ?
Jo he trobat més llibertat a Madrid que a Catalunya, actualment els temes polítics són la base de moltes coses, treuen protagonisme a altres més quotidianes, i la informació al nostre país s´ha tornat molt reiterativa i poc flexible.
Si Santi Meifren fos un estil musical, seria…?
Soc fan de la música disco dels 80.
Fotografia: Cedida per Santi Meifren
