Sant Martí

Us faig a mans l’article publicat a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta el novembre del 2010 sobre aquest sant de la tardor.

Segons la tradició popular, el novembre comença amb “les capes i els mocadors grans de Tots Sants” i s’acaba amb “la pluja, la neu o el fred molt greu de Sant Andreu”. Amb aquest inici i aquest final, semblaria que aquest és un mes de clima clarament hivernal. I, segons la llegenda, així va ser fins a mitjan segle IV, quan un soldat romà va trobar un home mig despullat i mort de fred, víctima d’una esfereïdora tempesta de vent i de neu.
El soldat s’anomenava Martí, en honor a Mart, el déu de la guerra, atès que havia nascut en una família de soldats de tradició pagana (segons alguna versió, a Panònia, en la immensa plana d’herba a banda i banda del Danubi, que actualment correspon a Hongria; encara que, segons el costumista Joan Amades, era un gal•lès). De la seva part, en funció de les diverses versions de la història, l’home mig despullat era Déu Nostre Senyor, que volia posar a prova la generositat d’aquell soldat, o bé el dimoni, que volia que Martí morís de fred, si –en un acte de bondat– li oferia la meitat de la seva capa.
Sigui com sigui, compadit d’aquell moribund, el noi va treure la seva espasa, va tallar la capa per la meitat i en va oferir una de les parts al necessitat. I, tot seguit, els núvols es van desfer, la neu es va fondre, l’aire va recuperar part de la calidesa de l’estiu i, al cel, va aparèixer un enorme i nítid arc iris, que des d’aquell dia també és conegut com arc de Sant Martí. I, d’aleshores ençà, any rere any, per commemorar l’exemple d’en Martí, a l’entorn de l’11 de novembre, tots gaudim d’un estiuet dolç i sobtat.
De fet, davant d’aquella allau de miracles, Martí es va convertir al cristianisme, va contribuir a l’evangelització d’algunes zones del centre de la Gàl•lia i va ser escollit bisbe pels habitants de Tours. De tal manera que, per tot plegat, també va esdevenir un dels sants més venerats del cristianisme occidental i, més en concret, de forma similar al que succeïa amb Sant Jordi a l’Església ortodoxa, va ser una mena de patró dels soldats i dels cavallers. Fins al punt que, a finals del segle VIII i durant el segle IX, va intervenir al costat de les tropes cristianes en la conquesta de la Catalunya Vella. Tant és així que, tradicionalment, en aquestes contrades, ha estat el sant a qui se li han dedicat més esglésies i que ha donat nom a més pobles.
I, encara ara, celebrem la seva diada, matant els primers porcs de l’hivern i encetant el vi novell veremat tot just dos mesos abans.