Avui en dia s’ha acabat mercantilitzant tot, inclosa la bona tradició que anys enrera omplia l’esperit. Un exemple d’això és la diada de Sant Jordi. Del romanticisme del llibre i de la rosa s’ha passat al negoci del llibre i de la rosa. I no només s’hi ha passat, que ja és prou lamentable, sinó que, a més, per a aquesta finalitat, des del mercantilisme, lluny de renunciar per decència a la idea de romanticisme i tradició, s’alimenta més que mai per tal d’abocar-nos a la compra del llibre i de la rosa, que no endebades aquest dia es ven a preus desorbitats tret que la compris a la paradeta de la gitana de torn, la qual, suposo que amb excepcions que no m’he trobat mai, per no dir en català no et diu ni bon dia, vet aquí quant romanticisme. Però això no és tot. Si, a més, hi sumem la humiliació que hauria de suposar per als catalans que la festa catalana esdevingui la festa espanyola atesa l’aclaparadora superioritat del volum de vendes de llibres en espanyol, tan curiosament alimentada per una política cultural pel cap baix inepta de la Generalitat i per uns mitjans pretesament catalans capitanejats per TV3 i la seva promoció majoritària d’autors en llengua espanyola, aleshores la festa ja és completa. Per això no entenc tanta excitació i cares de joia i satisfacció per Sant Jordi. És clar que la cosa s’explica amb el fet que aquesta gent que omple aquest dia els carrers va votar en bona part socialista. Per tant, qui està en franca minoria sóc jo i no ells. A aquesta gent ja li va bé ser al ventre d’Espanya com a Comunidad Autónoma i donar un cop a l’any una alegria al cos al seu regionalisme folklòric, simpàtic, tan universal que, diuen cofois, aquesta festa és coneguda arreu del món. Estan, doncs, contents que la festa del llibre en espanyol i mediàtic, la festa del mirall de la nostra submissió i ignorància lectora sigui exportada. Per tot això, com que estimo la meva companya, cada any tinc la delicadesa de no regalar-li cap rosa aquest dia. En canvi, ella entén que jo accepti els llibres que em regala perquè sap que en compro al llarg de tot l’any i que el 23 d’abril fan descompte. Accepto de bon grat els seus llibres, per què no ho hauria de fer?
Alguns llibreters il·luminats, és a dir ben espanyolitzats, es defensen dient que no cal fer-ne un gra massa amb el minso percentatge de vendes de llibres en català, atès que de demanda n’hi ha, el que falta és oferta. No dubto que el seu diagnòstic és encertat, només cal entrar a la majoria de llibreries per comprovar-ho, però el que no m’ho sembla tant és la seva actitud de plegar-se de braços com si la realitat actual es tractés d’una inevitabilitat divina. D’altra banda, a què espera Cultura per posar fil a l’agulla? La resposta és senzilla: tractant-se d’un govern liderat pel partit dit socialista, Cultura espera a espanyolitzar Catalunya del tot, fins que ja no tingui sentit parlar de l’estat de la nostra llengua per la mateixa raó que no té sentit parlar de l’estat dels difunts. I encara més depriment és pensar que, si hi hagués una oferta paritària de llibres en català i castellà –cosa que jo seguiria trobant anormal–, aquells catalans que ara ni s’adonen que estan comprant-ne en la llengua del veí, ho farien en català perquè de sobte trobarien que la nostra llengua tindria presència, és a dir, seria seriosa, ves per on. Perquè no ens enganyem, la gent compraria –llegiria?– en català exactament per la mateixa raó que ara compra el Zafón o el Falcones de torn, és a dir per rentat de cervell mediàtic. Dit altrament, al populatxo no li demanis consciència, i encara menys militància, ja que atempta contra el principi de la comoditat. Per això és paradoxal veure aquelles riuades de gent inconscient davant de les parades de llibres, sent el llibre justament l’eina de coneixement, de presa de consciència per excel·lència. És clar que aquesta consciència ja sabem aquí quin rumb pren, començant per la llengua en què majoritàriament es llegeix. Per tot plegat, és curiós comprovar com el màxim exemple de la ignorància i ruqueria del nostre país, la diada de Sant Jordi, passa davant dels ulls del món com un exemple de poble normal, civilitzat i culte. Però a la majoria de catalans ja els va bé. És la dosi de cofoisme, la píndola infantil tan nostrada que aquest poble malda per prendre per exemple cada 23 d’abril.
