El cas Innova ha entrat de ple a l'àmbit de la Sanitat i caldrà esperar al final del procés judicial per esclarir si s'han comès o no delictes. Però el fet és que aquest afer ha catalitzat encara més el debat sobre la sanitat i les simplificacions i maniqueismes que s'han instal.lat a l'opinió pública o publicada. M'agradaria proposar el meu punt de vista sobre algunes qüestions que expliquen la complexitat del tema./
1. La societat catalana, quan l'Estat del benestar era inexistent, sigui des de l'edat mitjana en institucions religioses i municipals altruistes, sigui a partir del segle XIX en iniciatives mutuals o directament particulars, va garantir uns mínims de serveis sanitaris, siguin de pagament siguin per a pobres.
2. L'estat espanyol, va posar les bases de la sanitat pública durant l'Estat nacional-falangista, i la va completar amb la sanitat universal de l'etapa Lluch, ja en democràcia. Llavors es van generalitzar les inversions per dotar de sanitat pública tots els territoris.
3. Però l'esforç fou clarament asimètric. De la mateixa manera que passà amb el capital públic escolar, Catalunya va heretar a la sortida del franquisme una dotació d'infraestructures públiques sanitàries i escolars molt per sota de la mitjana de l'Estat. Les mancances d'aquesta inversió s'havien cobert amb hospitals municipals, privats o d'ordes religioses. Quan es va fer el traspàs de competències es va dur a terme amb la dotació proporcional al valor dels béns transferits. En cap cas es va valorar el dèficit històric de capital públic que arrossegava Catalunya en relació a la resta de l'Estat.
4. Per fer front a aquesta realitat només hi havia dues solucions: o Catalunya eliminava el dèficit fiscal i era compensada en el deute històric de l'Estat amb ella; o bé es beneïa un sistema mixt privat-públic on tota l'estructura assistencial, molta d'aquesta sense afany de lucre (municipal o religiosa) passava a integrar-se en el sistema públic de sanitat catalana.
5. L'autonomisme majoritari (CiU-PSC-IC) va assumir aquesta segona via ja que no volia un enfrontament radical amb l'Estat; i es va sotmetre a un lamentable model de finançament autonòmic. Cal a dir, però, que donades les circumstàncies, el model públic-privat ben gestionat, podria ser, com en general ha estat fins ara, molt més eficient que el sistema totalment funcionarial d'altres llocs de l'Estat. I és aquest aspecte que ha estat valorat per observadors exteriors.
6. Arribats a aquest punt, no es pot confondre la presumpta corrupció amb el fet d'existir un sistema mixt. Àmbits totalment estatals com l'exèrcit també produeixen corrupció, com s'ha demostrat amb les detencions de dos tinents coronels aquesta setmana. Lamentablement, hi ha massa permissivitat social davant els aprofitats i manquen mecanismes de transparència a l'entorn de tot allò públic, sigui totalment estatal o sigui públic-privat.
7. La malversació delictiva de fons públics que s'ha pogut produir a la sanitat mixta pot tenir però un impacte social tant negatiu com el malbaratament de recursos de sistemes sanitaris majoritàriament públics com els que hi ha a altres zones de l'Estat. Uns robant obertament, i els altres robant en espècie, malbaratant o treballant molt per sota del salari que cobren, propicien el mateix final: diners públics que no arriben al benestar de l'usuari.
8. I tot plegat, amb un debat de fons que no s'aborda amb diverses dimensions: medicina curativa i d'urgències versus medecina familiar i preventiva. Medicalització generalitzada de la societat versus educació en la salut i l'alimentació. Medicina quirúrgica i química versus medicines naturalistes o de tradicions orientals. I finalment, delegació de la responsabilitat de la salut al sistema públic versus corresponsabilització individual i comunitària a sistemes de salut autogestionats al màxim.
http://www.economiadigital.es/cat/notices/2015/05/quo-vadis-sanitat-72207.php
