Les televisions espanyoles obren els informatius amb tot luxe de detalls sobre la intervenció quirúrgica al Rei Joan Carles a l’Hospital Clínic de Barcelona. Acabo de veure el TN Vespre de TV3 i el tractament ha estat mesurat, correcte, diria que impecable. Algú trobarà excessiu que se’n parli tant de la intervenció clínica al ciutadà Joan Carles a Barcelona des de la televisió pública catalana, però només calia veure el canal internacional de TVE aquests dies per entendre la proporció i el tractament diferenciats dels canals estatals i dels catalans, dels públics i dels privats. La qüestió és que el monarca ha superat satisfactòriament una intervenció en un hospital públic de la capital de Catalunya, i jo que me n’alegro. Això, però, ha provocat una afectació per a la resta de pacients, esclar. Perquè quan un monarca passa pel quiròfan d’altres usuaris, que no són monarques sinó súbdits, han de patir les conseqüències de tal enrenou i tal vassallatge. També succeeix sempre que les autoritats (monàrquiques o republicanes, vitalícies o electes) ocupen determinats espais públics o fan ús de serveis i equipaments que normalment són de domini ciutadà. És el que hi ha.
Em molesta, en canvi, que el monarca hagi descobert ara que els súbdits disposen d’una sanitat pública que funciona. Ha sortit el Rei d’Espanya dient que tenim una sanitat pública molt bona, ell que ho acaba de descobrir després del seu pas pel Clínic de Barcelona. Interpreto que fins ara ha pogut viure i exercir el seu càrrec reial passant olímpicament de la sanitat pública i dipositant el seu estat de salut exclusivament en mans privades. La notícia, doncs, és que a la seva edat i després de tant de temps regnant (es diu així? regnant?) hagi tingut el detall de deixar-se operar en un quiròfan públic com la resta dels mortals… pobres.
La gràcia de tot plegat és que el monarca espanyol deu desconèixer que a Catalunya tenim una sanitat pública envejable gràcies a un dèficit important per a les arques de la Generalitat. Catalunya ha invertit històricament en sanitat pública a costa d’endeutament, de sacrifici de les arques modestes de la Generalitat, malgrat les millores de finançament, malgrat els pactes del Majestic, malgrat els Estatuts… La sanitat catalana costa molts diners, i per això rutlla raonablement bé, i molt bé si la comparem amb altres sanitats públiques del nostre entorn.
Tot això el Rei Joan Carles ho deu desconèixer. Els equilibris i els maldecaps que deu tenir la consellera de la matèria que aquest dimarts acomiadava el borbó des del Clínic agraïnt els seus elogis postoperatoris. O, per contra, les molèsties o inconvenients que pateixen els pacients de la sanitat pública amb llistes d’espera alarmants en alguns casos, desplaçaments entre centres, burocràcia, atenció a l’usuari millorable, etcètera…
Ironies de la vida. El borbó deia aquesta obvietat sobre la sanitat pública catalana el mateix dia que a Catalunya la retallada financera estatal amenaça novament l’autogovern, ara amb l’excusa de la reducció del dèficit públic espanyol.
